Joaquim Ruyra (Girona, 1858 – Barcelona, 1939) és conegut sobretot per les seves esplèndides narracions breus –pensem en Jacobé o El rem de trenta-quatre–, publicades en reculls que l’autor revisava minuciosament –per exemple a Marines i boscatges, de 1903, actualitzat i ampliat el 1920 amb el títol Pinya de rosa– i sovint reeditats. Són relats de tall classicitzant, que beuen sovint de l’entorn mariner i rural de Blanes i la seva comarca, escrits amb una llengua esquitxada pel lèxic i les construccions del seu parlar, que l’autor s’esforçava a adequar a la norma fabriana que havia abraçat amb decisió; històries de rerefons conservador i nostàlgic, però amb un alt grau de dramatisme contingut o d’humorisme suau, segons l’ocasió, que van convertir Ruyra en un prosista molt respectat pels seus contemporanis. Més d’un n’esperava una novel·la llarga destinada a convertir-se en el clàssic català del segle XX, que no va arribar mai, tot i els assaigs frustrats de Ruyra. Sempre es va moure millor en el relat curt.
És molt menys coneguda la producció literària de Ruyra en altres gèneres. I en va conrear diversos. El teatre i la poesia l’acompanyaren sempre i li reportaren alguns èxits, per exemple el drama nadalenc La bona nova (1927), tot i que mai no es va poder estalviar l’inevitable comentari que no estaven a l’alçada de la seva prosa narrativa. De versos seus, se’n conserven des dels anys de joventut, quan escrivia en castellà. En va publicar en revistes de l’època, però també en reculls, com ara el definitiu La cobla, de 1931. Ruyra escrivia amb comoditat versos hereus del romanticisme més tronat, sonets de tall clàssic, versos humorístics, lírica popularitzant de lectura àgil per al lector modern i poesia religiosa.
Amb aquestes dues últimes línies es relaciona el poema que avui recupero, uns “Goigs de santa Teresina de Jesús Infant”, que converteixen Ruyra en un nou cas d’escriptor culte de la tradició literària catalana que conrea el gènere popular dels goigs. Ruyra participa de la devoció per santa Teresa de Lisieux, tan estesa a la Catalunya durant les primeres dècades del segle XX i compartida, com vèiem en un altre article, per la seva amiga i corresponsal Maria Antònia Salvà, traductora i bona lectora de la santa. A diferència de Salvà, en Ruyra la devoció carmelita sembla més aviat testimonial, un complement del franciscanisme ambiental de què beuen molts escriptors catòlics catalans de l’època i que va viure un moment d’exaltació a Catalunya amb les celebracions de l’any franciscà de 1926-1927, arran del setè centenari de la mort de sant Francesc d’Assís. L’admiració de Ruyra pel Poverello es tradueix sovint en la seva producció escrita. Dos dels seus relats més coneguts, “Les coses benignes” i “El frare escalfallits”, se situen en un context franciscà. D’altra banda, la seva proximitat amb els caputxins de Pompeia, de qui va ser veí durant uns anys, va donar peu a la redacció de textos dramàtics breus sobre la vida de Jesús, destinats a allunyar el jovent d’altres entreteniments moralment més perniciosos.[1]
Tornant als goigs de santa Teresina: fidel al que estableix el gènere, Ruyra hi resumeix la biografia de la santa i els elements clau que defineixen la seva santedat segons el culte de què va ser objecte des del mateix any de la mort, el 1897, i sobretot arran de la canonització el 1925: la infantesa, que es tradueix en el discurs amb el recurs als diminutius (“Princeseta carmelina”), els escrits i les roses. Recupero els goigs a partir de la versió que va aparèixer entre les poesies disperses i inèdites de Ruyra a les seves Obres completes;[2] no estan datats, si bé el tractament de santa que rep la protagonista convida, en aquest cas, a pensar que són posteriors a la canonització.
Goigs de santa Teresina de Jesús Infant
Puix que ja l’Amor divina
un poder us dona gran,
empareu-nos, dolça nina,
santa Teresina
de Jesús Infant.
1
De família cristiana,
pia i culta, haveu nascut,
i, entre brolla tan galana
en el camp de la virtut,
sou el tany que predomina
més vistent i triomfant.
Empareu-nos…
2
De petita, per xamosa,
per discreta i complaent
i eixerida i generosa,
fóreu grata a tota gent.
Poncelleta closa i fina,
d’una olor reconfortant:
Empareu-nos…
3
Turmentada pel diable
amb dolors de mal sofrir,
el somriure delectable
de la Verge us en guarí.
Oh inefable medecina!
Oh infermera radiant!
Empareu-nos…
4
Quan prenguéreu, tota pura,
Jesucrist sagramentat
vostre cor de criatura
en sentí la immensitat.
Submergida en mar divina,
va absorbir-vos son encant.
Empareu-nos…
5
Si el dimoni us afligia
amb escrúpols i recel,
vostre cos s’emmalaltia,
mes no l’ànima fidel,
que jamai n’hagué ruïna,
ans s’anà fortificant.
Empareu-nos…
6
Ésser monja carmelita
del convent de Lisieux
pretenguéreu tan petita
que el convent no us admeté;
mes, si això us sigué una espina,
no us frenà de postulant.
Empareu-nos…
7
Quan hi vàreu ésser admesa
com a esposa de Jesús,
dins un mar de placidesa,
lluny de l’àrid món il·lús,
fóreu perla en sa petxina,
sols als ulls de Déu, brillant.
Empareu-nos…
8
Dels escrits de vostra ploma
admirem el ric estil,
que, traint accents i aroma
d’un caràcter infantil,
gràvid és d’ingent doctrina
del mateix Esperit Sant.
Empareu-nos…
9
Infanteta us sou tornada,
infanteta per amor,
a Jesús sabent que agrada
que nin torni qui l’ador.
Bé enteneu la disciplina
que és plaent al vostre Amant!
Empareu-nos…
10
Sense esclat de cap miracle
que d’honor us circumdés,
sempre, al peu del tabernacle,
amagada en ferm recés,
que éreu mística heroïna
Déu al poble anà inspirant.
Empareu-nos…
11
Tota a Déu us ofrenàreu
com a víctima d’amor,
i d’amor us abrusàreu
feta màrtir de sa ardor.
Ablamada serafina,
sigui’ns vostre escalf constant.
Empareu-nos…
12
El miracle de les roses,
morta vós, ha resplendit,
i mil ànimes, recloses
en error, se n’han sortit,
la fe vera, que il·lumina,
coneixent i confessant.
Empareu-nos…
13
Heu volgut fer bé a la terra
fins que el nostre món finís,
i ens aideu en pau i en guerra
des dels cims del Paradís.
Princeseta carmelina,
no ens deixeu ni un sol instant.
Empareu-nos…
Notes
[1] Lluïsa JULIÀ, Joaquim Ruyra, Barcelona: Parsifal, 1996; Jordi PÀMIES; Jordi CERVERA, Joaquim Ruyra i els caputxins, Barcelona: Mediterrània, 2015.
[2] Joaquim RUYRA, Obres completes, Barcelona: Selecta, 1964 (2a ed.), p. 1091-1092. N’hi ha versió musicada al web Els goigs d’obaga: “Teresa de Jesús (I), Santa – (Miró-Ruyra) Patrona de les missions”.
[Maria TOLDRÀ]
Castell Interior 