“Llançar flors”: Maria Antònia Salvà tradueix Teresa de Lisieux

La vigília de sant Pere i sant Pau de 1896, un 28 de juny, Thérèse Martin, més coneguda com Teresa de Lisieux, Teresa de l’Infant Jesús o, simplement, santa Teresina, datava un poema que havia escrit com a regal de sant per a la seva germana Pauline, monja, com ella, al convent de les carmelites descalces de Lisieux amb el nom d’Agnès de Jesús. Amb el títol “Jeter des fleurs” (“Llançar flors”), el poema feia al·lusió a un costum de les novícies del convent, que llançaven les flors recollides de terra a un crucifix i competien per veure qui arribava més amunt fins a tocar la cara de Jesús. Una de les fotos de la vida conventual a Lisieux d’aquests anys recull l’escena.

Teresa escriu “Llançar flors” en una època d’intensa activitat poètica, sovint en compliment de peticions de les seves companyes de claustre. Són els mesos de les responsabilitats com a mestra de novícies, que inclouen la guia i el consol de les noies que té al seu càrrec, però també el suport a la nova priora, Maria de Gonzaga, que no compta amb el vistiplau de tota la comunitat. Seguint precisament les ordres de la priora, aquests dies ha iniciat una amistat epistolar amb un sacerdot destinat a les missions, el P. Roulland. Són també els dies de la “prova contra la fe”, de la visió o “somni simbòlic” o “místic” de les tres carmelites que la reconforten en els seus dubtes, i dels primers símptomes de la malaltia que l’any següent, el 1897, la durà a la tomba als 24 anys.

El poema té la frescor i l’aparent senzillesa habituals de la lírica de Teresa de Lisieux, hereva del romanticisme conservador que havia donat noves ales a la poesia religiosa de l’època –pensem en Verdaguer. Però els elements de la vida quotidiana al claustre s’han de llegir amb el rerefons de les tasques que l’apologètica catòlica assigna a la vida de clausura. Un gest intranscendent, les flors llançades a Crist per una monja aparentment aïllada del món, es posa al servei dels grans projectes de l’Església, començant per la conversió dels pecadors:

Jeter des Fleurs, Jésus, voilà mon arme
Lorsque je veux lutter pour sauver les pécheurs
La victoire est à moi… toujours je te désarme
Avec mes fleurs!!!

El manuscrit B, un dels manuscrits autobiogràfics que integren l’obra més cèlebre de Teresa, també coneguda amb el títol –que ella no li va posar, per cert– d’Història d’una ànima, desenvolupa el discurs teòric subjacent a la imatge de les flors llançades, la imatge de l’Església triomfant i combatent en el seu pas pel món:

Je n’ai d’autre moyen de te prouver mon amour, que de jeter des fleurs […]. Jésus, à quoi te serviront mes fleurs et mes chants?… Ah ! je le sais bien, cette pluie embaumée, ces pétales fragiles et sans aucune valeur, ces chants d’amour du plus petit des coeurs te charmeront, oui, ces riens te feront plaisir, ils feront sourire l’Église Triomphante, elle recueillera mes fleurs effeuillées par amour et les faisant passer par tes Divines Mains, ô Jésus, cette Église du Ciel, voulant jouer avec son petit enfant, jettera, elle aussi, ces fleurs ayant acquis par ton attouchement divin une valeur infinie, elle les jettera sur l’Église souffrante afin d’en éteindre les flammes, elle les jettera sur l’Église combattante afin de lui faire remporter la victoire![1]

Teresa de Lisieux en català

Teresa de Lisieux, morta el 1897, beatificada el 1923 i canonitzada el 1925 en un temps rècord, va ser utilitzada com a icona de l’apologètica catòlica des de ben aviat, pràcticament des del llit de mort. Si ens centrem en el cas català, la seva figura va gaudir d’una gran popularitat, de la qual són testimoni les Teresines, Teresetes i Teresites que durant generacions recorden el seu nom.

Tot i que la bibliografia no especialitzada en temes carmelites no hi ha dedicat gaire atenció, l’obra en prosa i vers de Teresa de Lisieux va ser objecte de diverses campanyes de traducció al català i al castellà des de la segona dècada del segle XX –abans de la canonització, doncs–, sovint en connexió amb l’organitzat centre difusor d’aquesta devoció a Lisieux, i en paral·lel a l’activitat de venda i difusió de materials relacionats (estampes, medalles, etc.). Des dels primers anys es tracta generalment d’iniciatives lligades a membres del Carmel descalç. El 1911 es publica a Barcelona la primera traducció castellana de la Història d’una ànima, a càrrec de Romuald de Santa Caterina, Guillamí i Rodó (1866-1936), el gran difusor del culte de Teresa a Espanya, ben connectat amb l’organització de Lisieux, fundador del Centro de Propaganda de Santa Teresita del Niño Jesús para España y América i autor de diversos opuscles divulgatius sobre el personatge. El 1912 apareix una versió abreujada de la Història, a cura d’Aleix de la Mare de Déu del Carme (Josep Coll i Coll) (1884-1953), cronista de la província catalana. Després de la canonització de Teresa, trobem noves versions d’obres seves a finals dels anys 20, en què el Foment de Pietat duu una campanya de difusió dels seus escrits, coetània de la concessió del títol de Patrona de les missions a la nova santa (1927) i, en clau local, de la fundació a Lleida del Santuari de Santa Teresa de l’Infant Jesús, de carmelites descalços, el 1928, impulsat entre d’altres pel mateix Romuald de Santa Caterina. Les traduccions de la Història (1927) i de les Cartes, consells i records (1930) són obra d’un altre frare de l’orde, Lluís de Santa Teresa (Josep M. Artés i Tapiol) (1896-1989). És interessant que ja el 1935 es tradueix, a la revista Juventus i “adaptada a l’escena catalana”, potser en un context escolar, una de les recreacions o peces dramàtiques breus que Teresa escrivia per ser representades per les monges, Sant Estanislau de Kotska, a cura de P. Maurí Ribas. Als anys 50 i 60, al volum d’obra traduïda s’afegeixen textos nous de la santa i testimonis de monges coetànies (la citada Agnès de Jesús i Genoveva de la Santa Faç). Al voltant del primer centenari de la mort de Teresa de Lisieux, el 1997, hi ha diversos projectes de recuperació i anàlisi de la seva obra destinats a un públic català: en destaca una nova traducció de la Història, definitivament consolidada amb el títol –més proper a les característiques dels materials que va deixar l’autora– de Manuscrits autobiogràfics (1996), acompanyada d’estudis introductoris actualitzats sobre context històric i anàlisi de continguts, a cura de Marià Rosanas, Maria Coll i Agustí Borrell; el II Congrés d’Espiritualitat (Lleida, 1997, amb actes publicades el 1998) es dedica a la figura de Teresa de Lisieux, proclamada doctora de l’Església el mateix any del centenari. La recent edició (2017) d’unes obres completes de l’autora en castellà, a cura del carmelita del Santuari de Lleida Vicente Martínez Blat, és l’última mostra fins ara de l’interès que la seva figura i la seva espiritualitat continuen suscitant a Catalunya.[2]

Com hem vist, aquesta activitat traductora sol estar lligada a iniciatives de carmelites descalços, encara que també hi trobem noms que no pertanyen a l’orde, com ara Josep Maragall i Noble, pintor i fill del poeta, o el benedictí Pere Puig. Un altre cas és el de la mallorquina Maria Antònia Salvà (Llucmajor, 1869-1958), en qui la poesia de Teresa de Lisieux, menys difosa que l’obra en prosa, va trobar una òptima lectora. Salvà és ben coneguda com a traductora: la seva versió de Mirèio, de Frederic Mistral, publicada per primera vegada el 1917, va ser promoguda i considerada canònica per l’Institut d’Estudis Catalans, una institució aleshores en plena fase de consolidació, que, després de la publicació de les Normes de 1913, va convertir el projecte de Salvà, guiat per Josep Carner, en una mostra de la potencialitat de la pròpia proposta de llengua literària; la versió original va patir modificacions en un llarg procés d’estandardització lingüística i eliminació de dialectalismes en què van intervenir Carner, correctors de l’Institut i el mateix Pompeu Fabra, i que a les Illes va molestar més d’un coetani, per exemple Antoni M. Alcover. La tasca de Salvà com a traductora no es va limitar, però, a Mistral. A més d’autors com Alessandro Manzoni (Els promesos) o Andrée de la Bruguière Gorgot, de qui va traduir els sonets sobre Empúries, Salvà es va interessar per l’obra de Giovanni Pascoli, Francis Jammes i altres poetes amb qui compartia una especial atenció pel fet espiritual, la contemplació de la natura i un alt nivell d’exigència formal. No és estrany, doncs, que en les seves versions no dubti a sacrificar la literalitat a favor de la fidelitat al contingut, al costat d’una certa tendència a mantenir la sonoritat del vers.

En aquesta línia es pot situar una de les traduccions menys estudiades de Salvà: la tria de 31 poemes de Teresa de Lisieux que va publicar el 1945 amb el títol Poemes de santa Teresa de l’Infant Jesús: traducció catalana. Una versió que apareixia poc abans que s’aixequés el veto a les publicacions en català el 1946, possiblement perquè es tractava de l’obra d’una santa i comptava amb la supervisió eclesiàstica. Rere l’editorial (Balmes), trobem novament el Foment de Pietat Catalana. Des de les primeres línies de la “Presentació”, la traductora ja proporciona les fonts de la seva pròpia concepció de la poesia: el mestratge de Verdaguer, la inspiració franciscana. Salvà parteix de l’admiració per una estricta coetània seva –Teresa era quatre anys més jove–, aleshores ja canonitzada i popularíssima. La traductora no s’està de manifestar la seva predilecció per una figura amb qui comparteix unes mateixes aficions “a la naturalesa, a l’art, a la poesia, i a la neu, i a les flors del camp, i també (ja no cal dir-ho) a les fruïcions de l’ànima dins l’ordre sobrenatural” (p. 6). Nascuda i formada en un entorn de propietaris rurals, de vocació poètica primerenca, Salvà va ser una gran lectora de Costa i Llobera i dels citats Verdaguer i Mistral, però també una admiradora de la poesia popular dels “glosadors”, afí a l’espiritualitat franciscana i carmelita –Teresa de Jesús (vegeu el poema “A un banquet de fust on posà els peus una mongeta malalta a Àvila”), Joan de la Creu i la mateixa santa de Lisieux. La poesia de Salvà s’inspira en la natura que l’envolta –“el món exterior l’encisa, però li és dòcil”, escrivia Carner–, un entorn on s’emmirallen les emocions personals, el patiment i els dubtes, sempre des d’una aproximació cristiana i de compromís amb la terra i la llengua. Aquesta visió amable i tranquil·la de la natura de Salvà, on els drames que hi tenen lloc es tanquen amb una explicació final que els sublima en un bé superior, es devia reconèixer en el sentiment de la natura que té la santa de Lisieux, sempre amatents, totes dues poetesses, a fixar-se en les coses petites i la seva significació més profunda –les roses, per exemple, són un element comú en el seu imaginari poètic. Si bé en els versos de Salvà la constatació de la fe no duu a grans proclames programàtiques com les que s’intueixen en algun vers de Teresa, el sentiment i el simbolisme cristià hi és sovint present.

Llançar flors (versió de M. Antònia Salvà)[3]

Jesús, ma sola amor, al peu de ton calvari,
com m’és plaent venir per a llançar-te flors!
La rosa que de grat per Tu vinc a esflorar-hi
vol eixugar tos plors!

Llançar-te flors per mi és dar-te sens desficis
els més lleugers sospirs, els més cruels dolors;
mes penes, mon gaudir, mos pobres sacrificis,
tals són mes flors!

Senyor, de ta beutat amb l’ànima corpresa,
voldria de perfums omplir i belles flors
els aires, sols per Tu, de santa amor encesa
per inflamar els cors!

Llançar-te flors, llançar-te flors sens treva
m’és l’arma per lluitar salvant-te pecadors;
així et desarmaré: serà victòria meva
llançar-te flors!

Els pètals de les flors besant-te en homenatge,
et diuen que mon cor és teu sense retorn…
De ta rosa esfullada entens prou el llenguatge
i li somrius d’amor.

Llançar-te flors, Jesús, i dir-te ma lloança:
heus aquí mon plaer en esta vall de plors
fins que amb Àngels al cel jo pugui, –o benaurança!-
llançar-te flors!

28 de juny, 1896

Selecció bibliogràfica

BACARDÍ, Montserrat; GODAYOL, Pilar (dir.), Diccionari de la traducció catalana, Barcelona; Vic: Eumo, etc., 2011, p. 49, 317, 430-431, 496-497. [Versió digital]

ÍD., Les traductores i la tradició: Vint pròlegs del segle XX, Lleida: Punctum, 2013, p. 20-21, 31-33, 121.

BELTRAN, Gabriel, “Centenari de Santa Teresina. Aportacions històriques”, Suplement. Butlletí informatiu. Carmelites Descalços de Catalunya i Balears, 54 (gener 1996), p. 22-23; 55 (febrer 1996), p. 26-27; 56 (març 1996), p. 23-25; 57 (abril 1996), p. 22-24; 58 (juliol-setembre 1996), p. 17-19.

ÍD., “P. Romualdo de Santa Catalina (1866-1936). Promotor de Santa Teresita en España y Latinoamérica”, Archivum Bibliographicum Carmeli Teresiani, 31 (1996), p. 401-429.

BOU, Enric, “La poesia noucentista”, dins RIQUER, Martí de; COMAS, Antoni; MOLAS, Joaquim (dir.), Història de la literatura catalana, IX, Barcelona: Ariel, 1987, p. 140-143.

GAUCHER, Guy, Santa Teresa de Lisieux. Biografía (1873-1897), trad. de Beatriz Muñoz Estrada-Maurin, Burgos: Monte Carmelo, 2012. [Ed. original francesa de 2010]

GAVAGNIN, Gabriella, “Le versioni pascoliane di Maria Antònia Salvà: Un approccio storico e un’indagine formale”, Quaderns d’Italià, 4/5 (1999-2000), p. 145-161.

MISTRAL, Frederic, Mireia, trad. de Maria-Antònia Salvà, ed. de Lluïsa Julià, Barcelona: Quaderns Crema, 2004.

SALVÀ, Maria-Antònia, Poemes de santa Teresa de l’Infant Jesús: traducció catalana, Barcelona: Editorial Balmes, 1945.

ÍD., Antologia poètica, ed. de Josep Carner, Barcelona: Selecta, 1957. [Edició refosa amb introducció de Joan Triadú, Barcelona: Edicions La Magrana, 1995]

TERESA DE LISIEUX, Oeuvres, dins Archives du Carmel de Lisieux [consulta: 25/05/2018]

ÍD., Manuscrits autobiogràfics, ed. de Marià Rosanas, Maria Coll i Agustí Borrell, Barcelona: Proa, 1996; 3a ed. de 2003.

VILA, Pep, “Quan el temps literari va irrompre en el temps històric d’Empúries”, Vademècum [blog] (11/02/2018) [ressenya d’Andrée BRUGUIÈRE DE GORGOT, Dans les ruines d’Ampurias, Bellcaire d’Empordà: Edicions Vitel·la, 2015] [consulta: 25/05/2018]

Notes

[1] “No tinc altre mitjà per a demostrar-te el meu amor que tirar flors […]. Jesús, de què et serviran les meves flors i els meus cants?… Ah, bé prou que ho sé: aquesta pluja perfumada, aquests pètals fràgils i sense cap valor, aquests cants d’amor del més petit dels cors t’encisaran; sí, aquests no-res et complauran, faran somriure l’Església triomfant, que recollirà les meves flors esfullades per amor, i fent-les passar per les teves mans divines, oh Jesús, aquesta Església del cel, volent jugar amb el seu infantó, escamparà, també ella, aquestes flors que hauran adquirit pel teu toc diví un valor infinit, les escamparà sobre l’Església sofrent per tal d’apagar-ne les flames, i les escamparà sobre l’Església combatent perquè obtingui la victòria!…” (Manuscrits autobiogràfics, p. 227).

[2] Per a les referències bibliogràfiques completes vegeu la “Bibliografia de carmelites descalços catalans” d’aquesta mateixa web Castell interior.

[3] Text original en francès (font: Archives du Carmel de Lisieux): “Jeter des fleurs (Air : Oui je le crois). // 1. Jésus, mon seul Amour, au pied de ton Calvaire / Que j’aime chaque soir à te jeter des Fleurs !… / En effeuillant pour toi la rose printanière / Je voudrais essuyer tes pleurs… // R.1 Jeter des Fleurs, c’est t’offrir en prémices / Les plus légers soupirs, les plus grandes douleurs. / Mes peines et mes joies, mes petits sacrifices / Voilà mes fleurs !…. // 2. Seigneur, de ta beauté mon âme s’est éprise, / Je veux te prodiguer mes parfums et mes fleurs / En les jetant pour toi sur l’aile de la brise / Je voudrais enflammer les coeurs !…. // R.2 Jeter des Fleurs, Jésus, voilà mon arme / Lorsque je veux lutter pour sauver les pécheurs / La victoire est à moi…. toujours je te désarme / Avec mes fleurs !!!… // 3. Les pétales des fleurs, caressant ton Visage / Te disent que mon coeur est à toi sans retour / De ma rose effeuillée tu comprends le langage / Et tu souris à mon amour. // R.3 Jeter des Fleurs, redire tes louanges / Voilà mon seul plaisir en la vallée des pleurs…. / Au Ciel j’irai bientôt avec les petits anges / Jeter des Fleurs !…”

[Maria TOLDRÀ]

Un pensament sobre ““Llançar flors”: Maria Antònia Salvà tradueix Teresa de Lisieux

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.