Dos Pujades que vestiren l’hàbit de carmelita descalç: El fill del cronista Pujades i el seu parent bibliotecari Joan de la Concepció

En un article anterior[1] hem explicat la relació que unia el cronista Jeroni Pujades amb el Carmel descalç de Barcelona, i en especial amb alguns dels seus frares, com ara Alonso de los Ángeles o Domingo de Jesús María Ruzola. A més, el jurista, que també va conrear la poesia,[2] va participar amb sengles composicions dedicades a Teresa de Jesús en ocasió del certamen poètic celebrat en ocasió de la seva beatificació (1614) i per celebrar la canonització (1622). Segurament aquesta proximitat a l’orde, unida a l’expectació creada per la imminent beatificació de Teresa de Jesús, exaltaria la devoció d’un dels seus fills i motivaria la seva elecció d’ingressar en el noviciat del Carmel descalç a Barcelona.

Bernat Pujades Roig (1594-1633), fill de Jeroni Pujades i d’Elisabet Roig, la seva primera esposa, va vestir l’hàbit de carmelita descalç al convent de Sant Josep el 24 de març de 1613, als 17 anys d’edat, amb el nom de fra Bernat de la Creu; l’acompanyava aquell dia en la presa d’hàbit un altre jove de 18 anys, el cavaller Miquel Despuig (1585-1643), fill de Joan i de Jerònima Despuig, de Barcelona, en endavant Miquel de l’Anunciació, que va professar solemnement un any després.[3]

Bernat Pujades no va perseverar en la seva vocació religiosa, i abandonà el convent abans d’acabar l’any de noviciat per a ser frare de cor, segons indica l’anotació en el llibre on s’enregistraven les vesticions d’hàbit: “Salióse”. Segurament l’amistat familiar amb els religiosos motivà que no s’adjectivés de manera més contundent l’actitud de l’inestable jove, com de forma més expressiva s’esdevé en altres casos de candidats que abandonaven el noviciat, ja fos motu proprio o bé expulsats per part de la comunitat, en alguna de les tres aprovacions successives preceptives que havia de rebre el candidat a corista o a frare llec.[4]

El jove Bernat havia esdevingut el fill gran de la família, per mort de Francesc, el primogènit, i en la seva joventut va constituir una font de maldecaps per al seu progenitor, ja que amb només 15 anys fugia de casa en companyia del seu jove oncle, Jaume Vanover, germà de Salvadora, la segona esposa de Pujades:[5]

Dimechres a 22 [setembre 1610] Jaume Vanover, fill de micer Miquel Vanover de Castelló de Empúries, estant en ma casa, per ser-me cunyat y ser-li jo curador de tres anys ensà, essent mal inclinat, me ha desatentat en Bernat, mon fill major, y los dos se’n són anats que no sé ahont. Mon cunyat té 18 anys y mon fill corre los 15. Déu los tinga de la sua mà. Arribaren a Leyda y tornaren a casa lo dia de Santa Tecla.

La família devia provar de reconduir el comportament del jove, qui sap si encomanant la seva direcció espiritual a algun frare carmelità. Fruit d’aquest intent de redreç seria la seva frustrada experiència conventual de 1613. Ni els estudis ni la vida religiosa estaven, però, entre les inclinacions del jove, que va veure en la milícia una sortida social. D’aquesta manera, a principis de l’any 1621 s’embarcà en les galeres d’Espanya cap a Itàlia, des d’on va escriure periòdicament al seu pare.[6]

Finalment, després de cinc anys de campanyes militars servint el rei d’Espanya al Milanesat va retornar a la casa paterna el 9 juny 1626:[7]

Bernat Pujadas, mon fill, que avia estat sinch anys o més en lo estat de Milà y Baltolina, servint al Rey, arribà en casa a Castelló, tornant-se’n cansat y mal pagat de la guerra; y tant bestialment, que no portà fe de ningun de sos serveys.

El cronista no semblava pas satisfet, a tenor d’aquestes paraules, de la trajectòria militar de Bernat, que contemplava com un temps perdut i sense cap fruit. El fill pròdig va haver de passar per l’adreçador i fer estudis de dret a Osca, sufragats per la segona esposa de Pujades, Salvadora Vanover Ornós. Mesos més tard del seu retorn, el 16 de setembre de 1626, el jove Pujades obtingué el càrrec de fiscal del comtat d’Empúries, és de suposar que per recomanació paterna.[8] El matrimoni havia de ser el seu assentament definitiu: el 27 maig de 1629 Bernat Pujades, ja batxiller en drets, es casà amb Matilda Palou, filla del doctor en medicina Jeroni Palou i la seva esposa Anna; la núvia era vídua de Josep Mercader, notari públic de Castelló d’Empúries.[9] Poc va durar en aquesta nova vida de casat, ja que moria el 2 d’agost de 1633, dos anys abans que el seu pare.

Els Pujades van mantenir una relació continuada amb Figueres, ja que Jeroni Pujades era fill del jurisconsult figuerenc Miquel Pujades Puig (1529-1585), i alguns dels seus fills emparentaren novament amb el llinatge d’origen. De fet, un altre membre d’aquesta nissaga empordanesa, Joan Mir Pujades, va ingressar anys després en el Carmel descalç, amb un tarannà ben diferent al de l’esgarriat fill del cronista. Mentre que Bernat sembla haver estat empès a la vida religiosa per apaivagar el seu natural turbulent, el seu parent Joan va haver de vèncer les dificultats que posava a la vocació religiosa la seva pròpia família, que el considerava destinat a un futur molt més brillant. Mentre que el bel·licós Bernat semblava poc inclinat a l’estudi, en Joan va tenir una sòlida formació cultural i la biblioteca conventual s’enriquí sota la seva direcció.

Joan de la Concepció, Mir Pujades (1640-1708), nasqué a Figueres l’any 1640, fill de Jaume Mir, de Llers (Cerdanya), i d’Isabel Pujades, de Figueres, de l’estament dels mercaders. Estudià a Girona, on entrà en contacte amb els carmelites descalços del convent de Sant Josep, i d’aquí va fugir a Barcelona per poder ingressar en el Carmel descalç, malgrat l’oposició familiar, que preferia per a ell un càrrec més acomodat, si pensem que el seu germà, Jaume Mir Pujades, era burgès de Figueres i ciutadà honrat de Barcelona el 1670.

La nota necrològica del religiós descriu fil per randa les trifulgues familiars ran la vocació carmelitana de Joan Mir:[10]

Haviendo aprendido las primeras letras en su patria le enviaron sus padres a Gerona para que aspirase a mayores. Pero aviéndole allí llamado Nuestro Señor a la religión, el padre prior de aquella casa le envió a ésta con una carta para que le diessen el hábito. Apenas lo supo su padre quando luego acudió a Barcelona para impedirlo, para lo cual acudió al Vicario General del Señor Obispo, al qual instó que expediesse mandato para que le entregasen su hijo con pretexto de explorarle la voluntad. Mas como los religiosos no hubiessen obligación de obedecerle ni el padre huviesse dominio en su hijo quanto a tomar estado, pues avía ya alcanzado la pubertad, que es a los 14 años, no se lo entregaron, antes bien, mientras durava aquella borrasca le pusieron secretamente en casa de un eclesiástico devoto, vezino del convento, llamado el Prior Auguspí. Pero el Vicario General, usando de violencia, mandó poner en la cárcel episcopal a dos religiosos que encontraron en la ciudad. Acudieron a la Curia Metropolitana de Tarragona y allí el Vicario General de Barcelona por sentencia fue declarado por incurso en la excomunicación del canon […].

Malgrat totes aquestes dissensions, sembla haver existit una final reconciliació familiar, ja que el seu germà Francesc, en testar, va deixar estipulat que si la seva filla i hereva moria sense descendència, hi havia una deixa per a l’orde.

Joan Mir Pujades va vestir l’hàbit del Carmel descalç el 20 de novembre de 1655, i professà solemnement al convent de Sant Josep de Barcelona el 17 de desembre de 1656. Fou destinat a Tarragona (1656-1658) i després a València, per començar el curs d’arts, i d’allà a Osca per cursar teologia. Havent aprofitat molt els estudis, el 1664 va ser destinat a Lleida en qualitat de passant del curs d’arts. Acabats els estudis passà molts anys per diversos convents, ocupat en el confessionari i el púlpit i en altres oficis, que per a tots manifestà tenir sobrada habilitat. El 1689 el provincial Isidre de la Concepció li va la donar patent de vicari del convent de Santa Teresa de Balaguer per mort del prior d’aquell convent, fra Diego de la Cruz, i fou designat prior d’aquella comunitat pel definitori de 1690. El capítol de 1691 el designà prior de Girona i, havent renunciat a aquest priorat el 1692, tornà a Balaguer, essent confirmat pel capítol de 1694. En tot el temps que fou a Balaguer avançà molt l’obra d’aquella casa.

El seu contacte amb la biblioteca del convent de Sant Josep data de 1697, en què, en ser destinat a la comunitat de Barcelona, els seus superiors li van encomanar la cura de la biblioteca:[11]

Venido a esta casa se empleó por más de seis años en el oficio de bibliothecario, empleo muy de su genio aficionado a los libros, en el cual oficio dejó una buena memoria, que fue comprar con sus diligencias la Biblia Máxima, obra que necesitaba aquella librería; también compró las dos Esferas grandes que en ella hay.

En resum, dues biografies de membres de la família Pujades que prengueren un rumb ben divers a partir de la vestició de l’hàbit carmelità.

Bibliografia

BELTRÁN LARROYA, Gabriel (Gabriel de la Cruz), “Catálogo de la Biblioteca de los Padres Carmelitas Descalzos de Barcelona. Autores y obras carmelitanas (1592-1835)”, Monte Carmelo, 73 (1965), p. 301-332.

— “Els Carmelites Descalços en el Dietari de Jeroni Pujades (1601 a 1630)”, Butlletí Informatiu. Carmelites Descalços de Catalunya i Mallorca, 36 (maig 1983), p. 9-12.

— Fuentes históricas de la provincia O.C.D. de San José (Cataluña y Baleares), Roma: Teresianum, 1986, p. 161, 163, 166, 168, 169.

Notes

[1] Mercè GRAS CASANOVAS, “Els carmelites descalços i el cronista Jeroni Pujades”, Castell interior [web] (18/08/2104).

[2] Albert ROSSICH, “La poesia de Jeroni Pujades, entre tradició i modernitat”, Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, LIII (2011-2012), p. 379-404.

[3] Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), ORM, Monacals d’Hisenda, vol. 80, Libro segundo de la recepción de los novicios […] (1611-1655).

[4] Les causes de l’abandó del noviciat venen consignades en anotacions al marge de l’enregistrament de la presa d’hàbit. Usualment constaten que l’aspirant va demanar la roba i va marxar. En altres casos la informació és més detallada: per necessitat d’assistir els pares en la pobresa, per causes de salut física (debilitat general, migranyes, vertigen, mal de cor, hèrnia, problemes als ulls o malaltia oculta i contagiosa) o d’índole mental (temperament melancòlic o excessivament mudable, ser massa imaginatiu, perill d’embogir…); defectes de caràcter (“perverso natural y ser indomable”, “tener mal natural”, ser poc obedient, o el genèric “no ser a propósito para la vida religiosa”); altres motius eren tenir poques llums (“ser simple” o “de poco talento”) o mals hàbits (“por falta de fumar”, ser gandul o fluix), o més rarament per incompatibilitats amb l’observança alimentària (“por no poder comer pescado ni güebos”) o per detectar-se que algun candidat venia rebotat d’altres ordes (“había tenido en Francia el hábito de dos o tros órdenes”), i fins i tot per motius que es consideren secrets i que era millor no revelar per escrúpol. ACA, Monacals d’Hisenda, vol. 80, Libro segundo de la recepción de los novicios […] (1611-1655).

[5] Jeroni PUJADES, Dietari de Jeroni Pujades, 4 vol., ed. de Josep M. Casas Homs, Barcelona: Fundació Salvador Vives i Casajuana, 1975-1976, II, p. 176.

[6] Ibídem, III, p. 23, 65, 140.

[7] Ibídem, IV, p. 64.

[8] Ibídem, p. 70-71.

[9] Ibídem, p. 202.

[10] ACA, ORM, Universitat, vol. 83: Catálogo de los religiosos que han muerto en este convento de nuestro Padre San Josef de Barcelona.

[11] ACA, ORM, Universitat, vol. 83: Catálogo […].

(Imatge destacada: Opere di San Giovanni della Croce. Primo Carmelitano Scalzo, di alcuni trattati inediti accresciute e in moltissimi luoghi mancanti alla integrità degli originali restituite […], Venècia: Stefano Orlandini, 1748, p. 20.)

[M. Mercè GRAS]