La funció dels llecs o donats en un orde religiós era realitzar aquelles tasques no pastorals però imprescindibles per a la vida de les comunitats. El conjunt de frares de cada convent havia d’assumir, setmanalment, uns torns rotatoris d’oficis, dels quals només se n’estava exceptuat per causa de malaltia o edat avançada. Algunes tasques requerien, però, d’una formació especialitzada prèvia, com ara els organistes o els tracistes. Els ordes religiosos procuraven limitar l’accés als candidats a religiosos sense vocació o amb mals hàbits, o a aquells que per salut o edat avançada podien constituir una càrrega, que no seria compensada per uns ingressos o una deixa en particular. Ben al contrari, es procurava fomentar l’entrada en religió de llecs amb una qualificació professional, que podien aplicar les seves capacitats al servei de la comunitat. L’any 1698, en una carta pastoral del pare general de l’orde, Juan de la Anunciación, es remarcava:[1]
los que se reciben para el estado de legos, han de ser artifíces y no de cualquier arte, sinó de aquellas que pueden servir en el Orden, como la de ensamblador, entallador, escultor, carpintero, albañil, dorador, pintor, cirujano, y que estén en dichas artes diestros y no sean principiantes.
D’aquesta manera, es procurava incentivar o donar facilitats a aquests talents necessaris: els organistes estaven exempts de certes càrregues comunitàries,[2] i fins i tot en algun moment es va tractar de dispensar-los del coneixement del llatí, tot plegat compensat amb escreix per la funció de mestres de música, intèrprets d’orgue i directors de cor del cant comunitari.
La dispersió geogràfica de les obres requeria una llibertat de moviments arreu del territori només comparable amb la dels predicadors. Aquesta mobilitat va voler limitar-se per decret del definitori provincial de Barcelona de 1737, que recordava que qualsevol germà llec que es dediqués a una activitat artística tenia prohibit residir fora dels convents de l’orde per més temps que l’assenyalat pel general d’aquest, i que els provincials únicament podien concedir permisos de pocs dies.[3]
Els llecs qualificats exercien una tasca de formadors d’altres religiosos en l’ofici de la construcció, i en aquest sentit cal interpretar les instruccions redactades, per exemple, per Joaquín del Niño Jesús, Fandos Sierra (1759-1830). Les cròniques conventuals recullen diverses incidències constructives i accidents laborals durant l’edificació dels convents de Catalunya: talussos que s’ensorren, frares caiguts de les bastides…
El Carmel descalç tenia la seva pròpia normativa arquitectònica, inspirada en uns principis de senzillesa, on frares tracistes, mestres d’obra, fusters i manobres treballaven al costat de peons a soldada, tant per criteris econòmics d’estalvi com per aquells inspirats per l’esperit de pobresa que regia l’orde. De fet, els llecs solien fer de manobres en la construcció dels convents; així, es recorda la participació dels llecs en l’edificació de l’església dels Dolors de Vilanova (1784), projectada per l’arquitecte-tracista Josep de la Mare de Déu (c. 1722-1807):[4]
Los Hermanos que trabajaron en la obra -del convento, sobre todo- con grande edificación y exemplo, fueron los hermanos, Mariano de la Madre de Dios, Isidro de S. Joseph y Damián de los Apóstoles, que hazían el oficio de albañil; y de carpinterio, los hermanos, Paulino de S. Francisco y Miguel de S. Joseph.[5]
També els priors s’arremangaren l’hàbit en més d’una ocasió, com es recorda en el cas del prior de Reus entre 1622-1625, Elies de Sant Josep, Guerau (1570-1648), que treballà a peu d’obra en la construcció de la mina, bassa i aljub de l’horta, d’on procedia l’aigua del convent de Sant Joan Baptista de Reus:[6]
Costó esta obra, de estanque y mina, al combento poc más de dos mil ducados, y a este padre que le emprendió la salud y la vida. Porque como de continuo asistía al lado de los oficiales, que dentro la mina trabajavan bajo de tierra húmeda y fría, etc., de calidad se le incorporaron aquellas calidades frías y húmedas que le dexaron los brazos y todo el cuerpo, de la cintura abaxo, con una insensibilidad notable y tan penosa y molesta como se dexa considerar […].
Els llecs que vestien l’hàbit religiós amb una pràctica ja acreditada com a mestres d’obres o fusters eren ocupats en la direcció d’obres, petites o grans, dels diferents convents de frares i monges de la província, i els seus serveis també eren reclamats per a obres en esglésies parroquials, dictàmens diversos i projectes civils. Aquestes feines podien comprendre des d’encarregar-se del pessebre de les monges de Barcelona, com feia fra Josep de la Concepció l’any 1669, a projectar una obra d’enginyeria civil, de canalització del riu Ebre, com realitzà fra Damià dels Apòstols cent anys més tard (1769). Precisament d’aquest religiós volem parlar en extens i aportar alguna dada nova a la seva biografia en el present article.
Damià Basomba nasqué a Sarrià l’any 1704, fill del matrimoni format per Josep, flequer, natural de Sant Vicenç de Sarrià, però establert a Sant Just Desvern, i la seva esposa Anna Maria. Josep Basomba morí al final del setge de Barcelona, l’11 de setembre de 1714. S’havia traslladat a la capital a causa de la guerra, amb la seva segona esposa, Magdalena, amb els fills del seu primer matrimoni, Damià, de 10 anys, Carles, de 7, i Maria, i Esteve, d’un any, fruit de les segones núpcies; tota la família vivia aleshores en una casa del carrer d’en Roig, al Raval. En el testament del flequer Basomba, aquest ordenava ser enterrat a l’església del Carme, en el vas dels confrares de Maria Santíssima, i establia com a hereu el seu fill gran, Damià.[7] Res no sabem de l’educació de Damià, si va ser tutelat per la seva madrastra Magdalena o se’n va fer càrrec el seu oncle Esteve Basomba, flequer com el seu pare i marmessor de les seves darreres voluntats.[8]
Sembla que el jove Damià va adquirir formació de mestre de cases o de fuster, i que després optà per la vida religiosa: als 18 anys d’edat vestí l’hàbit com a frare llec al convent de Sant Josep de Barcelona, el 4 de juliol de 1722; dos anys després realitzà la professió solemne, el 28 de maig de 1724.
Des de la casa de Barcelona o en successives conventualitats, va anar realitzant diferents obres en els monestir de l’orde a Catalunya. Fra Damià va intervenir, des del 1743, en la proposta del nou emplaçament per al convent del Miracle dels religiosos carmelites de Tortosa.[9] El primer emplaçament va estar a la casa de la Mare de Déu del Miracle, una antiga ermita a la part alta de la ciutat, a la porta de Tarragona. El convent va haver de ser reconstruït després del setge de les tropes castellanes del 1643, durant la guerra dels Segadors. En la guerra de Successió, van ser bombardejats i incendiats església i convent en el setge borbònic de 1709, i la comunitat de religiosos expulsada de la ciutat. Les gestions per aconseguir un emplaçament per al nou convent van allargar-se fins mitjan segle XVIII, quan, vencent moltes dificultats, van traslladar-se a la partida de Remolins per bastir un nou convent.
A l’Arxiu de la Corona d’Aragó es conserva el plànol que il·lustra aquesta petició, de 1743.[10]
Cap a 1752 fra Damià estava treballant en l’edificació del convent dels Dolors, a Vilanova i la Geltrú, fundat l’any 1735.[11] A l’església encara faltava per concloure la volta de sis capelles laterals l’any 1738.[12] Les obres del convent prosseguien el 1771, ja que fra Damià adreçà una carta al definitori, demanant la llicència de les autoritats de l’orde per alterar el cànon establert en les mides dels nous claustres, en el cas de la construcció del claustre del convent de Vilanova, autorització que va ser concedida el 27 de novembre de 1778.[13]
L’any 1766 acabava de construir l’església de les carmelites descalces de Tarragona, i enviava uns plànols[14] del temple al procurador provincial, indicant el terreny veí necessari per edificar la sagristia.[15] El P. Damià segurament anava i venia de Vilanova i la Geltrú, on estava treballant simultàniament com a mestre d’obres del convent dels frares.
Igualment, consta que va fer algunes reformes a l’interior del monestir de les descalces de Barcelona, situat fins 1936 al carrer de la Canuda, en un projecte de reforma i millora de la galeria, avant-roberia i roberia, del qual es conserva un plànol manuscrit.[16]
El frare tracista va intervenir en altres projectes fora de l’orde: se li atribueix la traça de la capella del Santíssim Sagrament a l’església de l’Arboç.[17] Un altre famós tracista carmelità, fra Josep de la Concepció, Fuster (1626-1690), havia realitzat, cent anys abans, el 1671, una visura o peritatge de la mateixa parroquial de Sant Julià de l’Arboç.[18]
Se sap que el 1764 fra Damià se cità a Batea amb els arquitectes José Ortiz, de Cantavieja, i Joaquín Colera, per presentar-los el projecte de la nova església de Sant Miquel de Batea, tot i que el projecte per al temple seria finalment elaborat pel religiós franciscà fra Atanasio Aznar (m. 1764),[19] que havia treballat en les esglésies del seu orde religiós a Alcanyís i Tortosa.
El treball pel qual el frare seria conegut en el futur fou el projecte per a una obra d’enginyeria civil. L’any 1769, fra Damià va presentar els primers projectes sobre els regadius del delta de l’Ebre, on ja figuraven els dos canals, a banda i banda del riu. En aquest projecte, que trigaria molts anys a dur-se a terme, incloïa nou plànols de planta i perfil, amb referències exactes a tots els accidents topogràfics del traçat del canal i la definició de les diferents seccions tipus del mateix, tant a cel obert com en túnel. Es proposava l’obertura de dos canals, un per la dreta i l’altre per l’esquerra del riu, prenent com a punt de partença l’assut de Xerta. També s’hi detallaven una sèrie d’obres de sanejament del delta mitjançant el dessecament i la dessalinització de les zones pantanoses, que després serien regades amb aigua de l’Ebre. El projecte no va prosperar immediatament, però ja aleshores Carles III impulsava la creació d’un canal de navegació entre Amposta i la Ràpita per tal d’evitar els perills de la barra del riu en la seva sortida al mar, moment també de la creació de la nova població de Sant Carles de la Ràpita.[20] Algunes de les idees plantejades en la proposta del frare apareixen ja en un projecte anterior, de 1628, degut a Antoni Mas, Joan Santacana i Francesc Arboreda, que va ser inclòs en la memòria del projecte presentat pel promotor Carlos Sabater, Manifiesto sobre la construcción de las dos azequias, o canales proyectados para la navegación y riego de las tierras de la Ciudad de Tortosa […] (Madrid: Antonio Muñoz del Valle, 1772), que comptava amb diversos inversors francesos per finançar el projecte, i que finalment no es va dur a terme.
Únicament coneixem els plànols del projecte gràcies a algunes reproduccions parcials, i de molt escassa qualitat, contingudes en l’obra de Carreras Candi sobre la navegabilitat del riu Ebre,[21] qualitat de principis del segle XIX: “Proyecto para la navegación y riegos de Tortosa por una parte y otra del Ebro desde el Azud hasta el Mediterráneo”. Reproduït a REAL COMPAÑÍA DE CANALIZACIÓN Y RIEGOS DEL EBRO, Memoria leída en la junta general de accionistas de 1º de junio de 1911, Barcelona: Tipografía “El anuario de la exportación”, 1911.[22]
Carlos Lemaur, aleshores la màxima autoritat sobre obres hidràuliques, presentà un informe al Consell de Castella, després de revisar sobre el terreny tot el projecte de Fra Damià, que ponderava amb els següents termes els treballs del religiós:[23]
Aquellos [plànols] los hizo el religioso tomando las medidas precisas, nivelando el terreno y construyendo sus medidas y nivelaciones con arreglo a los principios de la geometría y la Hydrostática, de modo que no se ve en él otro defecto que el haberse empeñado en elevar el Azud, sin una indispensable necesidad, esto tal vez por alguna desconfianza que tendría en su nivelación, nacida de la poca perfección del nivel de agua que usó.
Una qüestió interessant és com un simple germà donat dissenyà un projecte d’envergadura com la realització de dos canals laterals al riu Ebre i el plantejà a les autoritats reials, viatjant fins i tot a la cort a Madrid, per a presentar-lo. La seva anomenada segurament no havia traspassat segurament els límits del Principat. Quina era, doncs, la raó que explicava aquest salt d’escala? El recolzament que necessitava per a aquesta empresa havia de procedir dels seus superiors. L’any 1769, en què estat datat el projecte de l’Ebre, el provincial de l’orde a Catalunya era Pau de Sant Tomàs d’Aquino, Vic (1713-1780), un religiós destacat, que fins i tot va arribar a ser definidor general, però no semblava clara la seva intervenció com a provincial en aquest tema. La constatació que el general de la congregació espanyola en aquell temps era un religiós de la província de Sant Josep de Catalunya aportava una clarícia insospitada. Juan de San José, Barragán Madrid (1703-1773), nascut a Ath (Bèlgica) l’any 1703, era fill de José Barragán, capità de cavalleria, natural de Vilvardia, a Flandes, i de María Madrid, de Brussel·les. Probablement a causa de l’ocupació militar del pare, la família havia seguit el destacament patern destinat a Catalunya, probablement durant o poc després de la guerra de Successió, ja que el jove demanà a Barcelona l’hàbit de carmelita descalç el 6 de març de 1722, pocs mesos abans que fra Damià. Resulta, doncs, que el frare tracista i el general del Carmel hispànic es coneixien des del noviciat, i de ben segur que aquest darrer seria ben sabedor de les capacitats i les obres dirigides pel germà donat al llarg dels anys i dels seus dos provincialats de Catalunya, en 1757-1760 i 1763-1766; a més, aquest frare d’origen belga coneixia bé la zona de Tortosa, ja que va ser elegit prior d’aquest convent per al trienni 1742-1755, quan era lector de prima.[24]
El càrrec de pare general i possiblement algunes connexions familiars a l’exèrcit pogueren facilitar que el projecte del mestre d’obres carmelita arribés a mans expertes, com les de l’enginyer Lemaur, que va presentar el treball al Consell de Castella. Carlos Lemaur (1721-1785) fou un enginyer francès cridat a Espanya pel marquès de l’Ensenada, ministre de Felip V, que li va encomanar la reorganització del reial cos d’enginyers militars. L’enginyer va ser destinat a Barcelona el setembre de 1769 fins al seu retorn, l’abril de 1770, a La Corunya. Un altre dels vincles de Lemaur amb la capital catalana va ser el seu matrimoni, l’any 1755, amb la barcelonina Juana de la Muraire y Colart, filla de Carlos de la Muraire, capità del regiment de Flandes, i d’Ana Colart, una connexió militar i flamenca molt relacionada amb els orígens del general carmelità.
A causa de les seves gestions, el religiós devia anar alguna vegada a Madrid, on sabem que comprà almenys tres volums del Semanario Económico,[25] que eren encara el 1791 al convent de Vilanova i que foren portats a Barcelona pel tracista llec fra Josep de la Mare de Déu,[26] amb qui havia col·laborat en diverses obres.
Fra Damià dels Apòstols va morir al convent de Sant Josep de Lleida l’any 1780.
Notes
[1] Carme NARVÁEZ CASAS, La arquitectura de la congregación de los carmelitas descalzos (siglos XVI-XVIII), Burgos: Monte Carmelo, 2003, p. 123.
[2] En el capítol provincial de Reus de 1799 es va concedir a cantors i organistes quedar exempts d’assistir a les hores resades de prima, tèrcia, sexta i nona (Gabriel BELTRAN, Fuentes históricas de la provincia O.C.D. de San José (Cataluña y Baleares), Roma: Teresianum, 1986, p. 371).
[3] NARVÁEZ CASAS, La arquitectura […], p. 122.
[4] Mercè GRAS, “El tercer baró de Maldà i els carmelites descalços. Una història gairebé familiar”, Castell interior [web] (10/06/2015) [consulta: 1/06/2020].
[5] BELTRAN, Fuentes […], p. 620; Llibre major: Conté varias cosas que tocan al convent de Carmelitas Descalzos de Vilanova de Cubellas: Fet lo any 1761.
[6] BELTRAN, Fuentes […], p. 569.
[7] Albert GARCIA ESPUCHE, Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714, Barcelona: Editorial Empúries, 2014, p. 451-453, 497, 848-849. Testament protocol·litzat pel notari Melcior Cortès i Oriol.
[8] Anys després encara hi havia un plet per l’herència de Basomba: Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Reial Audiència, Plets civils, 19141 (1717).
[9] Archivo General de Simancas (AGS), Gracia y Justicia, llig. 651, doc. s. c.
[10] ACA, MP 10: Plano del Sitio que solicitan los Pes. Carmelitas Descalços de la ciudad de Tortosa para fabricar un nuevo Combento en la misma (1743). Anteriorment, cap a 1728, ja es va fer una petició en aquest sentit: Plano de parte de la plaza de Tortosa, con indicación del lugar solicitado por los carmelitas descalzos para reedificar su convento (AGS, MP y D, XVIII-74; Guerra Moderna, leg. 3320).
[11] BELTRAN, Fuentes […], doc. 138, n. 3. Arxiu dels Carmelites Descalços de Catalunya i Balears (ACDCB), Convent de Vilanova, C-29: carta de Damià dels Apòstols a Ramon Torras, moler de Barcelona, on li dona el condol per la mort del seu pare i passa comptes de les pedres treballades que ha rebut, per mar, a Sitges, per l’obra del convent de Vilanova (Vilanova de Cubelles, 17.12.1752).
[12] Precisament durant la construcció de l’església va morir d’accident, el 10.3.1738, el germà Marià de la Mare de Déu, Vieta (Mataró, 1701 – Vilanova, 1738): “treballant en la fàbrica de est convent caygué de la paret del quarto més alt” (ACA, ORM, Monacals, Hisenda, vol. 1917).
[13] ACA, ORM, Monacals, Hisenda, llig. grans, 510. Documents transcrits per Carme NARVÁEZ CASAS, El tracista fra Josep de la Concepció i l’arquitectura carmelitana a Catalunya, tesi doctoral, UAB, 2002, p. 506-507, 510-511.
[14] Els plànols originals es conserven a ACDCB, Carmelites descalces de Tarragona, C-29. Cinc exemplars més, idèntics, a ACA, ORM, Monacals, Hisenda, llig. grans 513. Tots sis exemplars amb el mateix títol: Mapa de el terreno que ocupan las carmelitas descalzas, y las huérfanas de Tarragona.
[15] ACA, ORM, Monacals, Hisenda, llig. grans 513. Transcrita a: Gabriel BELTRAN LARROYA, Carmelitas Descalzas de Cataluña y Baleares. Documentación histórica: 1588-1988, Roma: Teresianum, 1990, p. 654-656, 687.
[16] Arxiu de les Carmelites Descalces de Barcelona, lligall 1.
[17] La capella del Santíssim, situada darrere del presbiteri del temple de Sant Julià de l’Arboç, és d’estil neoclàssic; fou inaugurada el 1770 i tenia un retaule de Ramon Amadeu, l’Amadeu d’Olot. La notícia de la traça de la capella obra d’un tal “fra Damià” a C. MARTINELL, Arquitectura i escultura barroques a Catalunya, III: Barroc acadèmic (1731-1810), Barcelona: Monumenta Cataloniae, 1963, p. 102.
[18] Carme NARVÁEZ, El tracista fra Josep de la Concepció (1626-1690), Barcelona: PAM, 2004, p. 205-206.
[19] Josep ALANYÀ ROIG, Sant Miquel de Batea. La catedral de la Terra Alta, I, Ajuntament de Batea, 2009, p. 556-559.
[20] Emeteri FABREGAT GALCERÀ, “La canalització de l’Ebre a la segona meitat del segle XVIII: el Real Canal de Tortosa de Carles Sabater”, Recerca, 10 (2006), p. 139-200; ÍD., “La canalització de l’Ebre a la regió de Tortosa (1347-1851)”, Quaderns d’Història de l’Enginyeria, VIII (2007), p. 3-49.
[21] Francesc CARRERAS CANDI, La navegación en el Ebro: notas históricas, Barcelona: Imp. La Hormiga de Oro, 1940. Existeix una traducció catalana: La Navegació al riu Ebre: notes històriques, Barcelona: Generalitat de Catalunya: Departament de Política Territorial i Obres Públiques: Direcció General de Ports i Costes, 1993.
[22] Reproduït en l’article de Jacobo VIDAL FRANQUET, “Navegación y regadío en el Bajo Ebro, c. 1770”, en Sueño e ingenio. Libros de ingeniería civil en España. Del Renacimiento a las Luces, Madrid: Fundación Juanelo Turriano, 2019, p. 311-316.
[23] Biblioteca del Palacio Real, ms. II/1687, f. 124.
[24] Archivo Histórico Nacional, Monacales, vol. 14731: Libro de la fundación y estado del convento de los religiosos descalços de Nuestra Señora del Carmen de la ciudad de Tortosa, p. 466-468.
[25] Semanario económico: compuesto de noticias prácticas, curiosas y eruditas, de todas ciencias, artes y oficios […]. Aquesta publicació periòdica va tenir dues fases, entre 1765-1767 i de 1777 endavant; proporcionava recursos pràctics als artesans i difonia els darrers avenços en diverses disciplines.
[26] NARVÁEZ, El tracista fra Josep de la Concepció, p. 28.
[M. Mercè GRAS]
(Imatge destacada: Fra Damià dels Apòstols, Plànol del convent de carmelites de la Canuda (ACDB, lligall 1.)
Castell Interior 