Els carmelites descalços en l’assaig clínic sobre la febre groga a Cuba del Dr. Finlay

Les malalties contagioses han delmat periòdicament la població, en forma d’epidèmies generalitzades o de brots localitzats. La tasca de metges i científics s’ha centrat a curar la malaltia, identificar la forma en què es transmetia o el vector del contagi i, finalment, trobar una vacuna per protegir la població. Fa més de cent anys, una vintena de frares carmelites descalços procedents d’Espanya van participar voluntàriament a Cuba en un assaig clínic per trobar un sèrum contra la febre groga.

A finals del segle XIX, les recerques d’un metge cubà aconseguiren establir l’origen de la febre groga. Fins aquell moment la intervenció dels mosquits en la transmissió de la febre groga havia estat ignorat. El doctor Carlos J. Finlay (1833-1915) va formar part, l’any 1879, a l’Havana, de la primera comissió enviada a Cuba pel govern dels Estats Units per a l’estudi de la febre groga. Anys abans ja havia establert la connexió entre una epidèmia de còlera a Cuba i l’aigua contaminada.

Finlay i el seu únic col·laborador, el metge espanyol Claudio Delgado Amestoy, van realitzar, des de l’any 1881, una sèrie d’inoculacions experimentals per tractar de verificar la transmissió per mosquits. Havia creat un mètode experimental per produir formes atenuades de febre groga en humans, que li va permetre comprovar les seves teories sobre la transmissió de la malaltia, i començar l’estudi dels mecanismes immunològics de les malalties contagioses.

Atenent a consideracions humanitàries, Finlay es va negar a realitzar aquests experiments lluny del focus epidèmic principal de Cuba (la ciutat de l’Havana), per evitar la propagació del mal a zones on no existia; i es va proposar provocar només formes benignes i moderades de la febre, que no fessin perillar la vida dels voluntaris que es van oferir per a aquestes proves. Els doctors Finlay i Delgado van realitzar 104 inoculacions experimentals entre 1881 i 1900, arran de les quals van provocar almenys setze casos de febre groga benigna o moderada (entre ells, un de molt “típic”) i altres estats febrils.

Els voluntaris que es presentaren per assajar el sèrum o vacuna experimental d’una malaltia que era especialment virulenta entre els europeus, foren militars i eclesiàstics. Aquests dos col·lectius oferien facilitats per a l’estudi mèdic, ja que compartien les característiques d’oferir-se voluntàriament a l’experiment; constituïen un grup d’homes força homogeni, joves i sans, tot just arribats a Cuba; i tenien una residència fixa i comuna (quarter, col·legi o convent) que facilitava el control i el seguiment dels inoculats.

En primer lloc s’assajà el sèrum en una vintena de joves soldats acabats d’arribar a l’illa, de la fortalesa de la Cabaña; i el primer soldat que va ser vacunat, el 30 de juny de 1881, va ser el català Francesc Baronat Mayoral. Jesuïtes i carmelites descalços s’oferiren com a voluntaris per ser inoculats amb el sèrum del doctor Finlay: més de cinquanta de jesuïtes del col·legi de Belén, a l’Havana, fundat el 1854, i del col·legi de Montserrat, a Cienfuegos, fundat el 1883;[1] i més d’una vintena de religiosos carmelites descalços procedents d’Espanya, del convent de San Felipe Neri de la ciutat de Matanzas i del convent de San Agustín de l’Havana.[2]

L’església de San Felipe Neri de Matanzas va ser fundada l’any 1693 pels religiosos de l’Oratori, els quals en foren desposseïts el 1762, durant l’ocupació anglesa, ja que els britànics demanaren el temple al bisbe catòlic espanyol per poder tenir el seu culte protestant. Després d’aquesta interrupció, els caputxins es feren càrrec de l’església, des de 1784 fins a 1840, quan començaren a aplicar-se les lleis de suspensió dels ordes religiosos i la confiscació dels seus béns. La restauració dels ordes religiosos a Ultramar va permetre que els carmelites descalços vinguts d’Espanya s’establissin a San Felipe el 1887, després de vint anys de l’inici de la restauració del Carmel descalç a Espanya, iniciada a Markina l’any 1868. La primera fundació a Cuba va ser l’any 1880, a l’Havana, i el 1888 van establir-se a Camagüey. Abans del convent de San Felipe, la comunitat de l’Havana va estar allotjada, entre 1880-1887, a l’antic convent de San Agustín, i compartien edifici amb l’Academia de Ciencias Médicas, Físicas y Naturales de Cuba, i algunes oficines militars;[3] possiblement aquest veïnatge va ser la causa de la participació dels frares en l’experiment del Dr. Finlay.

Com sempre que les monges precedien en una fundació els frares de l’orde, les religioses contribuïren força a l’establiment dels seus germans d’hàbit. Les carmelites descalces eren presents a l’illa des de 1701, en què, procedents de Cartagena de Indias, havien fundat el monestir de Santa Teresa, els tràmits del qual ja havien començat l’any 1695, sota el virregnat de Diego de Córdoba Laso de la Vega, i amb l’inestimable ajut del bisbe de l’Havana Diego Evelino de Compostela (1638-1704), que va voler ser enterrat en l’església de les religioses.[4]

Els missioners dels ordes religiosos acostumaven a tenir, a més de convent, una casa de camp, en un ambient saludable, perquè els religiosos nouvinguts s’aclimatessin a l’illa amb les majors garanties possibles; en el cas dels carmelites aquesta finca, als afores de la ciutat, era el Vedado. Malgrat les precaucions de salut adoptades, la febre groga o vòmit negre era una malaltia endèmica a Cuba i els religiosos que formaven part de la primera comunitat carmelita de l’Havana, inclòs el fundador, Manuel de Santa Teresa, emmalaltiren res més arribar a Cuba, l’estiu de 1881. El germà José María de la Santísima Virgen morí de resultes del contagi, seguit de Ligorio de la Virgen del Pilar, Manuel Casal (1862-1888), i de Severino de la Cruz, Aparáin Ascunce (1859-1889), que va contreure la malaltia en una missió al lloc de Las Pozas. Les febres atacaren fins i tot el provincial de Navarra, Eliseo de Jesús, Urabayen Unanue (1856-1893), que realitzava la visita a Cuba i morí a l’Havana. Dos missioners més foren víctimes de les febres: el germà Bernardino del Santísimo Sacramento, Ruiz García (1860-1893), que morí a Camagüey, i Torcuato de la Inmaculada, Blanch Gimeno (1860-1893), que morí a l’Havana, sis mesos després de ser inoculat.[5]

Els frares carmelites descalços dels convent de San Felipe i San Agustín-el Vedado que participaren en l’assaig clínic, entre 1887-1900, apareixien, en el llistat de participants, únicament consignats per un nom de pila, i si eren germans llecs o sacerdots. La identificació dels religiosos amb el seu nom religiós complet, cognoms, origen i dates vitals, ha estat possible en la majoria dels frares, amb algun dubte en el cas de dos germans i sense dades verificables en dos més.[6]

Aquí oferim la relació dels religiosos procedents d’Espanya que formaren part d’aquest estudi mèdic, segons l’ordre cronològic de la inoculació:[7]

• Segundo de San José, Oyarzábal Oyarbide (1851-1919), inoculat el 26.6.1884.
• Estanislao María del Niño Jesús, Ugarte Cendegui (1855-1906), inoculat el 26.6.1884.
• Enrique de Santa María Magdalena de Pazzis, Menéndez Campo (1867-1948), inoculat el 27.6.1884.
• Quintín de Jesús, Zugazaga Gangoiti (1847-1909), inoculat el 21.5.1887.
• H. Fermín de S. Joaquín, Echalecu Sarasate (1856-1930), inoculat el 21.5.1887.
• Remigio de Sta. Teresa, Ureta Gorricho (1861-1937), inoculat el 8.6.1888.
• Balbino del Carmelo, Sánchez Mayorga (1865-1934), inoculat el 16.11.1888.
• Juan Bautista de Sta. Teresa, Aguirre Madariaga (1853-1896), inoculat el 16.11.1888, va ser inoculat fins a tres vegades.
• H. Ambrosio de la Sagrada Familia, Arconada Indago (1855-1936), inoculat el 16.11.1888.
• Agapito del Sagrado Corazón de Jesús, Arévalo Sáenz (1858-1921), inoculat el 22.5.1890.
• Bernardo de Santa María, Aguilar León (1863-1942), inoculat el 23.5.1890.
• Inocencio de Jesús María, Elguero Torres (1860-1928), inoculat el 23.5.1890.
• H. Santiago, possiblement Santiago de Sta. Teresa, Usarbarrena Díaz de Garayo (1865-1947), inoculat el 25.5.1890.
• H. Teodoro de S. José, Zuloaga López de Arróyabe (1861-1919), inoculat el 17.4.1893.
• Hermenegildo de la Inmaculada Concepción, Mormenco Porcar (1866-1918), inoculat el 17.5.1893.
• H. Eusebio, inoculat el 28.5.1893.
• H. Isidoro, possiblement Isidoro de Sta. Teresa, Echevarría Arteche (1875-?), inoculat el 28.5.1893.
• Torcuato de la Inmaculada, Blanch Gimeno (1860-1893), inoculat el 17.6.1893.
• H. Carlos, 12.5.1894.
• Patricio de San Miguel, Aizpitarte Cadelo (1867-1952), inoculat el 8.12.1894.
• Romeu dels Sagrats Cors, Bergadà Solà (1869-1932), inoculat el 19.1.1894.
• Bernabé de Jesús María José, Olalde Ortiz de Zárate (1861-1927), inoculat el 25.7.1900.
• Pedro, inoculat el 12.8.1900.

En aquell moment hi havia un altre català al convent de San Felipe, que no apareix esmentat en el llistat. Manuel Jaques Cid va néixer el 4 de juny de 1864 a la Sènia. Va ingressar en el convent de Matanzas en qualitat de terciari perpetu, el 7 de juliol de 1894. Retornat a Espanya, va vestir l’hàbit com a germà en el Desert de les Palmes el 27 de agost de 1897, amb el nom de Brocard de Santa Teresa, i va morir dos anys després, el 1899.

Els frares que participaren en l’estudi epidemiològic pertanyien a la província carmelita de San Joaquín de Navarra i eren d’origen basc en la seva majoria, tret de dos frares d’Àvila: Agapito i Balbino; un mexicà, Bernardo; Hermenegildo, aragonès de Cantavieja (Terol); Torcuato, valencià de Sedaví, i el català fra Romeu. Aquests quatre darrers religiosos havien professat entre 1882-1889 en el Desert de les Palmes, a Benicàssim, que aleshores formava part de la província navarresa, l’única existent aleshores, fins a la creació de la província de Sant Elies de Castella, el 15 de maig de 1889; aquesta va tenir jurisdicció en els territoris d’Aragó, València i Catalunya, fins a la creació de la província de Santa Teresa d’Aragó i València en 1897, que comprenia els convents del Desert de les Palmes, València, Tarragona i el vicariat de Matanzas, a Cuba.[8]

L’únic frare català participant en l’assaig del sèrum de Finlay fou Romeu del Sagrat Cor (1869-1932), nascut Josep Bergadà Solà, el 19 de desembre de 1869, a Llorenç de Vallbona, fill de Pere Bergadà Gaya i de Teresa Solà Pons. Les tres filles de la parella es feren religioses, i els tres nois estudiaren al Seminari de Tarragona. Ramon Bergadà (1872-1949) va ser rector de Rocallaura, Albi i Constantí, i més endavant canonge de la catedral de Tarragona, confessor de les monges de Vallbona de les Monges i gran estudiós d’aquest monestir. Francesc (1876-) va ser, des de 1921, confessor de les religioses cistercenques de Vallbona de les Monges, es va dedicar a una reordenació sistemàtica d’aquest important arxiu conventual, i publicà diversos assaigs sobre la història del monestir; posteriorment va ser canonge de Tarragona, com el seu germà Ramon. Josep Bergadà va estudiar el batxillerat entre 1881-1886, a Tarragona, amb excel·lents qualificacions. El 1888 va abandonar el Seminari diocesà per vestir l’hàbit de carmelita descalç, al Desert de les Palmes, a Benicàssim, on va professar el 27 de maig de 1889, amb el nom en religió de Romeu del Sagrat Cor. Va finalitzar els seus estudis a Salamanca, ordenant-se de sacerdot el 14 d’octubre de 1894. Després va passar a les missions que l’orde tenia a Amèrica, i va estar de conventual a Matanzas (Cuba). Fou un dels voluntaris que es van oferir per provar un sèrum contra la febre groga: fra Romeu va ser inoculat el 18 de gener de 1895, poc abans de l’esclat de la guerra de Cuba, iniciada amb l’aixecament de trenta-cinc localitats de l’illa, en el que es conegué com “el Grito de Baire”, el 24 de febrer de 1895. Retornat el religiós a Espanya, va estar destinat en els convents de Burgos i Sant Climent, fins que l’any 1907 va poder tornar a Catalunya, a les noves fundacions de Barcelona i Badalona. L’any 1915 era professor de Ciències Naturals al convent de Tarragona, qui sap si influït per la seva experiència cubana. Va passar els seus últims anys al noviciat de Tarragona, ciutat on també va fer de capellà de les carmelites descalces. Va morir a Tarragona el 7 d’octubre de 1932.[9] Ramon Bergadà, el seu germà sacerdot, va publicar una biografia seva l’any 1933.

Les investigacions de Finlay van aconseguir demostrar la relació directa entre la febre i el mosquit Aedes aegypti. Encara que havia presentat la seva recerca “El mosquito hipotéticamente considerado como agente de transmisión de la fiebre amarilla”, l’any 1881, davant l’Academia de Ciencias Médicas de La Habana, la seva aportació no va tenir acollida fins que la va prendre en consideració l’oficial sanitari en cap americà de l’Havana en 1898, el Dr. William C. Gorgas, ell mateix un supervivent de la febre groga a Fort Brown en 1882-1884. Gorgas va impulsar campanyes sanitàries que erradicaren el mosquit i la malaltia a Cuba, i que foren decisives per aturar l’enorme mortaldat que la febre groga causava entre els treballadors que estaven construint el canal de Panamà, on es calcula que les malalties causaren fins a 22.000 víctimes. El reconeixement de la tasca científica de Finlay, que tantes vides humanes va salvar, va haver d’esperar fins vint anys després de la seva mort.[10]

Notes

[1] El llistat dels jesuïtes participants a l’estudi i una cronologia dels treballs de Finlay a P. DOMINGO, “Cuba, Estados Unidos y España en el descubrimiento de la fiebre amarilla”, Anales de Medicina y Cirugía, XLVI/198 (1966), p. 368-398.

[2] José Antonio LÓPEZ ESPINOSA, “La prioridad de Carlos J. Finlay en el descubrimiento del vector amarílico”, Revista Cubana de Información en Ciencias de la Salud, 12/1 (2004).

[3] SILVERIO DE SANTA TERESA, Historia del Carmen descalzo en España, Portugal y América, XIV, Burgos: El Monte Carmelo, 1949, p. 156-174.

[4] La fundació va realitzar-se gràcies al llegat del metge Francisco Moreno de Alba i la seva esposa Ana Tadino. Inicialment les monges s’havien de fer càrrec de l’hospici d’orfes que havia instituït el bisbe, sota l’autoritat diocesana del qual estaven. SILVERIO DE SANTA TERESA, Historia del Carmen descalzo…, p. 131-155.

[5] Domingo F. FERNÁNDEZ DE MENDIOLA, El Carmelo teresiano en la historia, V, Roma: Teresianum, 2015, p. 359.

[6] Antonio UNZUETA; Luis María IZPURA, Catálogo de los religiosos carmelitas descalzos de la provincia de San Joaquín de Navarra (1868-2000), Roma: Teresianum, 2001.

[7] LÓPEZ ESPINOSA, “La prioridad de Carlos J. Finlay…”

[8] FERNÁNDEZ DE MENDIOLA, El Carmelo teresiano…, p. 289.

[9] Ramon BERGADÀ Y SOLÀ, Mn. Fray Romeo del Corazón de Jesús […] 1869-1932, Reus: Tipografía Montserrat, 1933.

[10] Norma FERRÁS PÉREZ, “La tardía celebridad de Finlay”, Tribuna de La Habana (3/12/2019).

[M. Mercè GRAS]