La congregació de les Esposes de la Creu (segle XVII): Atenció als malalts de l’Hospital, caritat i devoció femenina seglar vinculada al Carmel descalç (1)

L’exercici de la caritat sovint comportava per a les dones devotes haver de triar entre l’acció i la contemplació, entre la vida activa en el segle i la vida claustral conventual. Les monges de clausura estaven marginades de l’activitat apostòlica directa, i les autoritats religioses i civils no eren gaire partidàries de la llibertat personal i espiritual femenina deslligada de la tutela familiar o eclesiàstica.

Les tasques hospitalàries foren una de les ocupacions habituals de les beguines arreu d’Europa, així com l’atenció a leprosos, la cura dels quals estava vinculada des d’antic a les primeres “mulieres sanctae”, com Marie d’Oignies i Jutta d’Huy. A Barcelona diversos beateris dugueren a terme tasques assistencials entre els més desfavorits, com feren les “margaridoyes”, dones que vivien al “reclusatge” de santa Margarida, a tocar de l’hospital de mesells de Sant Llàtzer, ja en el segle XV. Aquesta vida de pietat i dedicació al proïsme va ser continuada en el segle XV per Brígida Terrena i la comunitat que fundà, dita de les Terreres, que després es traslladà a l’hospital de Sant Macià, fundat pel canonge Vilar com a asil i infermeria per a pobres.[1] La unificació dels distints hospitals barcelonins en la institució de l’Hospital de la Santa Creu (1401), administrada pel Consell de Cent i el capítol catedralici, que formaren la “molt il·lustre administració”, va permetre atendre eficientment i amb més recursos les necessitats sanitàries i assistencials de la ciutat. A més de la dotació econòmica assignada per les autoritats i procedent de les fundacions, l’Hospital rebia donacions de la noblesa, els patricis locals i els gremis urbans, i ingressos derivats de diversos privilegis que li foren concedits per la monarquia i el papat, entre ells rebre el patrimoni dels abintestats i els ingressos produïts pel teatre de la Santa Creu. El personal a sou de l’Hospital (metges i cirurgians, apotecaris, “mares” dels orfes, dides…) cobria les atencions més urgents requerides pels malalts, però no podien proporcionar altres ajuts o serveis que precisaven els hospitalitzats, necessitat que fou coberta pel voluntariat femení, a títol individual primer, i progressivament participant de congregacions pietoses caritatives després.

Abans de professar en el Carmel descalç femení, diverses dones tingueren una intensa activitat assistencial, centrada especialment en l’atenció als malalts de l’Hospital de la Santa Creu. Els relats d’aquesta dedicació prèvia a la vida de clausura ens proporcionen unes vívides imatges de la implicació femenina, voluntària i no reglada, en l’atenció hospitalària, tant per part de beates solteres com per part de matrones amb responsabilitats familiars, la contribució de les quals no sempre s’ha posat justament en valor.

La noble Estefania de Rocabertí i de Gualbes (c. 1530-1608) va dur força temps una vida de beata, gairebé reclosa, practicant la caritat juntament amb la seva companya, la beata mallorquina Joana:

Octavo, no se olvidava doña Estefanía de los pobres porque cada semana, por lo menos una o dos veses, en compañía de sor Joana, yva al Ospital General de Barcelona, que estava muy sercano a su casa y visitava a los enfermos, espesialmente visitava las mugeres enfermas, llevándoles algunas veses de su casa algunos regalos, y consolándoles con santas palabras y buenas amonestasiones y avisos saludables, de lo qual quedavan en el qüerpo y en el spíritu ayudadas, y aunque doña Estefanía con el mal olor resebía algunas veses pena corporal, pero era su spíritu tan encendido en el amor de Dios y del próximo que en todo se mortificava y vencía, y de todo sacava para sí provecho interior y edificasión para el próximo.[2]

Més endavant el jesuïta Pere Gil declara:

Aquella perseverancia también de acudir al Hospital General a servir a las mugeres pobres enfermas, dándoles regalos con sus manos, y aquellas limosnas que dava de lo que le sobrava, y aún algunas veses quitándoselo de su vestido y comida, a pobres vergonçantes a nuestro colegio y a casas de religiosos y religiosas y otros lugares píos, quien no vee que fueron obras de encendido amor de Dios y del próximo.[3]

Estefania, molt propera a la Companyia de Jesús, va decidir-se finalment per la vida religiosa en clausura, i va ser la primera carmelita descalça catalana a professar en el convent de la Immaculada Concepció, fundat el 1586 a Barcelona.[4]

Pocs anys després, l’any 1599, i vinculada als jesuïtes, es fundà a l’església de Betlem la Congregació de Cavallers de la Nativitat de Nostra Senyora, confraria benèfica de laics, d’espiritualitat mariana, amb la finalitat d’ajudar els malalts i necessitats d’hospitals i presons de la ciutat. A mitjan segle XVII, algunes dones devotes s’afegiren, en paral·lel, a aquesta iniciativa i cuidaren de les sales de les malaltes, com Maria Fluvià (m. 1666) o Cecília Rovira (m. 1683).[5] De fet, no hi havia encara cap institució femenina que permetés practicar la caritat de forma activa; les congregacions de natura assistencial, com les Filles de la Caritat fundades per Lluïsa de Marillac (1633) o les saleses de la Visitació, no s’establiren a Catalunya fins molt més tard. L’ensenyament femení arribà a terres catalanes de la mà de la Companyia de Maria, fundada per Joana de Lestonnac, introduïda, de la mà dels jesuïtes, per la noble Pràxedis de Rocabertí i Safortesa, parenta d’Estefania, que abandonà la vida contemplativa de canongessa agustiniana per abraçar la tasca educativa activa.

Al segle XVIII, Francesc Darder, metge a l’Hospital de la Santa Creu, prengué consciència que l’atenció a les dones era, a l’Hospital, molt marginal per manca de personal. Proposà la fundació d’una causa pia, i animà un grup de dones laiques a constituir una comunitat per a l’atenció de les malaltes pobres de l’Hospital (1731).[6]

Prèviament a aquesta fundació, però, va existir una congregació femenina assistencial laica, dedicada a l’acció social, a la caritat i a l’atenció dels malalts i difunts, vinculada al Carmel descalç,[7] els fonaments de la qual va assentar una futura carmelita descalça.

Teresa Montagut Pujol (1621-1691) va néixer a Balaguer el 2 de setembre de 1621, filla de Pere Montagut i Damiana Pujol, pagesos. Els seus pares la casaren molt aviat, matrimoni del qual van néixer dos fills que moriren infants, i restà vídua molt jove. Va contreure segones núpcies amb Dionís Novell Pujol (c. 1623-1680), natural també de Balaguer, fill de Joan Novell, del lloc de Cubells, i de Pràxedis Pujol, de Balaguer. Dionís era nebot de l’insigne carmelita descalç Dionís de la Creu, Novell (1592-1670), la influència del qual va ser decisiva en diferents moments de la seva vida, tant en l’aspecte material com en l’espiritual.

La família, sense gaire recursos per mantenir-se, va abandonar Balaguer després de 1646, enmig de les torbacions de la guerra dels Segadors, després d’haver tingut alguns enfrontaments amb les tropes franceses que senyorejaven aleshores el territori.

Traslladats a terres gironines, entre 1650-1654, els Novell van residir a Vilajoan, després a Bàscara i finalment a Girona, on s’ocuparen del pastrim de la ciutat, activitat que va resultar força rendible, tot i que el seu enriquiment va ser causa d’alguns incidents.[8]

Definitivament establert a Barcelona, seguint l’estela de l’oncle Dionís de la Creu, que va ser prior del convent de Sant Josep de Barcelona entre 1661-1664 i 1667-1668, Narcís s’ocupà d’administrar el pastrim de la canonja de la seu i comprà una casa al carrer de la Boqueria l’any 1662.

Entre 1646-1661, el matrimoni Novell-Montagut va arribar a batejar vuit fills, dels quals dos arribaren a edat adulta: Teresa, nascuda el 1654, i Josep, nat l’any 1656. Una vegada aconseguida una posició més acomodada, la mare de família, Teresa, va poder dedicar bona part de seu temps a assistir els malalts de l’Hospital de la Santa Creu, on acudia diversos cops per setmana, acompanyada dels seus fills Teresa i Josep, i del capellà que feia de mestre dels seus fills; proporcionava roba de llit neta, netejava les cambres, rentava els cossos i curava les llagues dels malats, i aplicava un ungüent que ella mateixa preparava i que tenia grans propietats remeieres en tota mena de nafres:[9]

 […] Aún quan estava menesterosa y pobre, como hemos dicho, acudía a los pobrezitos quanto le era possible. Quando después se vió opulenta toda se derramava en limosnas y en socorrer a los necesitados. Tres días cada semana se iva a visitar los hospitales, llevándose a sus dos hijos (que aunque tuvo otros, dos solo le quedaron), el maestro y un criado cargado de regalos; y quando era menester también de ropa blanca para los enfermos. No es ponderable la caridad con que los consolava y la humildad y fervor con que los servía. Hazíales las camas, barríales los aposentos, cortábales las uñas y los cabellos, mudávales la ropa, y a los más asquerosos les curava y limpiava sus llagas. Lo ordinario era irse ella y la hija a las quadras de las mujeres, y el maestro con el criado, a la de los hombres. Pero algunas veces, también daba la buelta a la de los hombres, haciendo muchos actos de caridad, como se vió en una ocasión que, oyendo un pobre hombre que se quexava mucho de que no podía dormir, porque sentía ruido debaxo su cabecera, se fue a él y, ayudándole el maestro, sacó al pobre de la cama, para reconocerla, y limpiársela. Halló que los ratones avían anidado debaxo la cabecera del pobre hombre, hallando sinco de pequeños y uno de grande, con mucha brosa que avían allí acarreado. Embió corriendo el criado a su casa, para que le traxesse sávanas y almoadas limpias, y aviéndole limpiado la cama, y mudádole ropa limpia, le dexó tan agradecido como aliviado de su grande trabajo.

2175. Hazía un ungüento de muchos ingredientes; aunque yo me persuado que el principal era su grande caridad, porque hazía con él tantas curas, que se tenían por milagrosas. A un leproso, que médicos y cirujanos avían dexado por incurable, en sinco días le dexó de todo sano y limpio. A un niño tan inficionado de lamparones[10] que, después de avérsele muerto dos hermanos del mismo mal, sin hallar remedio alguno, estava ya tan al cabo que no le faltava más que echarse a morir, en quatro u sinco días le dio perfeta salud con su prodigioso ungüentp, sin que le bolviessen más. Siendo ya religiosa, estaban para cortar la mano a otra religiosa del convento, tan mala se le avía puesto, y haciendo el ungüento la sanó luego. Otras curas menos peligrosas fueron sin número las que hizo en los hospitales y fuera ellos, porque en sabiendo la necesidad, no solo no se negava, sino que le era deleyte el socorrerla. Y porque el caso del leproso es de edificación, será bien dexarlo aquí más expresado. Bolviendo un día de oír missa halló a su puerta un pobre que la estava aguardando, el qual le habló de esta forma “Señora, ya ve qual estoy (estava todo cubierto de lepra), por Jesuchristo le ruego que me remedie, que todos huyen de mí”. Atravessaronle el coraçón estas palabras, y llena de caridad, le dixo: “Entre hermano en casa, que no le faltará la misericordia de Dios”. Compúsole un aposento, y le adereçó una cama muy buena con la mejor ropa blanca que tenía, y desnudándole de los andrajos que llevaba, le puso una de las mejores camissas de su marido. Cuydando mucho de su regalo, con palabras de compasión y cariño, empeçó aplicarle su ungüento, y en sinco días le sanó del todo la lepra. ¿Pues quién no dirá que esto es milagro de tan heroica caridad? […]

Teresa, dona molt devota, tenia un oratori a casa seva per resar el rosari en família, i visitava diàriament la cripta de Santa Eulàlia de la catedral. Imbuïda de la religiositat barroca, practicava extremes mortificacions corporals amb instruments de penitència (deixuplines, cilicis, creus amb punxes…). En tenir notícia de l’existència en una altra ciutat d’una congregació femenina de signe assistencial i penitencial, va voler-la introduir a Barcelona, segurament entre 1661-1668:[11]

Oyendo dezir a su confessor que en cierta ciudad avía una congregación de señoras, que con grande orden y concierto se juntavan ciertos días a hazer exercicios espirituales, donde exercitava grandes mortificaciones, teniendo por apellido las Esposas de la Cruz, le agradó tanto, por el grande anelo que traía de mortificarse, y por el deseo que ardía en su pecho del bien de las almas, que emprendió el introduzirla en Barcelona. Hízolo y lo consiguió, aunque le costó muchas mortificaciones, y no pocas murmuraciones. Siguiéronla muchas señoras, y de harta calidad, y entabló sus exercicios, haziendo grande provisión de cruzes con puntas, cilicios, disciplinas y calaveras, començando con tanto fervor y emulación que era para alabar a Dios.

Amb el decurs del temps arribà a la conclusió que les responsabilitats familiars constituïen per a ella un obstacle per a la vivència plena de l’espiritualitat, i plantejà al seu marit fer-se religiosa carmelita descalça. L’espòs va demanar-li que esperés un temps ja que les seves criatures encara eren petites:

[…] ya las cosas del mundo la cansaban y anelando por las eternas, quisiera desnudarse de todas. Vivía con una santa impaciencia, viéndose atada y obligada a tantas temporalidades de hazienda, casa y familia, quando su coraçón desseava estar desocupado de todo, para darse del todo a Dios y al retiro interior a que siempre fue muy inclinada. Pensó en dexarlo todo, y con licencia del marido entróse a Religiosa carmelita descalça, cuyo instituto amava con estremo. Consultó su pensamiento con su confessor y con otras personas espirituales y nadie se lo aprobó por entonces. Comunicólo con su marido, y le respondió que entonces sería temeridad, hallándose con dos niñas muy pequeñas y un niño, que lo encomendase a Dios, que si era voluntad suya que acabasen los dos en una religión tan santa, que su magestad lo dispondría quando sería de su gusto […].

La filla de la parella, Teresa Novell Montagut (1655-1727), educada en un ambient molt pietós, lliure dels condicionants que tenia la seva mare, va optar de ben jove per la vida religiosa, i l’any 1668 va ingressar, amb dispensa d’edat, al convent de les carmelites descalces de Mataró amb el nom de Teresa de Sant Nicolau, on professà el primer d’abril de 1670.

Durant el temps que la mare de família va estar esperant per poder acomplir la seva vocació religiosa, va anar convencent l’espòs i el fill de seguir el mateix camí.[12] Finalment, superats els darrers entrebancs, Teresa vestí l’hàbit religiós en el convent de les carmelites descalces de Reus, per abstreure’s completament de cap lligam familiar, vestició a la qual assistiren marit i fill, que poc després ingressaren plegats en el noviciat del convent de Sant Josep de Barcelona, el primer d’abril de 1670, el mateix dia de la professió de la filla i germana respectiva: el pare com a germà llec, amb idèntic nom que el seu oncle, Dionís de la Creu (1621-1680), i el fill en qualitat de corista, com a Josep de Santa Teresa (1655-1697). Finalment, Teresa feu la professió solemne el 8 de març de 1671, als 50 anys d’edat, amb el nom de Teresa de la Creu, i va morir vint anys més tard, el 6 de desembre de 1691.[13]

Notes

[1] E. BOTINAS; M. D. DURÁN; J. CABALEIRO, Les beguines: la raó il·luminada per amor, Barcelona: Abadia de Montserrat, 2002.

[2] Arxiu de les Carmelites Descalces de Barcelona, ms. s. sign.: Pere GIL, Breve descripción de la vida exemplar y santa muerte de Doña Estefanía de Rocabertí, dicha la madre Estefanía de la Consepción, monja descalça de Nuestra Señora del Carmen, de Barcelona, compuesta por el Padre Pedro Gil, de la Compañía de Jesús, f. 31. En curs d’edició.

[3] Ibídem, f. 94.

[4] Maria Mercè GRAS I CASANOVAS, “Patronatge femení i fundació de convents: el convent de la Immaculada Concepció de carmelites descalces de Barcelona (1589)”, dins Redes femeninas de promoción espiritual en los reinos peninsulares, s. XIII-XVI, coord. por Blanca Garí, Roma: Viella, 2013, p. 251-266.

[5] J. M. MARTÍ BONET; A. M. LANDER AZCONA, Congregación de la Natividad de Nuestra Señora (Darderas), Documentos y comentarios. Años 1599-1790, I, Barcelona: Instituto de las Hermanas Misioneras de la Natividad de Nuestra Señora (Darderas), 1981, esp. p. 47-48.

[6] Vegeu l’entrada “Franciscanes Missioneres de la Nativitat de Nostra Senyora” de Wikipedia.

[7] Dues altres confraries pietoses es reunien al convent de Sant Josep. Després de l’exclaustració, la seu de la confraria es traslladà a la parròquia de Sant Jaume; Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Monacals, Hisenda, lligalls petits, 188, doc. 905: Inventari dels llibres pertanyents a la confraria de l’Esclavitut de Sant Josep que estava erigida a l’església de Sant Josep i que després de l’exclaustració es traslladà a la parròquia de Sant Jaume, i que han estat reclamats pel comissionat de la confraria, 24-VIII-1844. L’altra congregació devota era la Pía Unión del Santísimo Rosario, que comptava amb unes indulgències impreses cap al 1797. Existien diverses pies unions, amb advocacions marianes diferents (Montserrat, la Mercè, Dolors, Carme…), establertes en les esglésies de la ciutat (Sant Just i Sant Pastor, Santa Maria del Pi, Sant Pere de les Puelles…). Sobre les 37 pies unions de la diòcesi de Barcelona, vegeu Joan BADA, L’església de Barcelona en la crisi de l’antic règim (1808-1833), Barcelona: Ed. Herder, 1986, p. 272-275.

[8] ACA, Monacals, Hisenda, vol. 4755. En aquest volum es recullen distintes anotacions econòmiques i familiars de Narcís Novell Pujol, i posteriorment va ser reaprofitat pels carmelites descalços de Barcelona com a esborrany de despeses i altres notes dels anys 1774 i 1817-1820.

[9] JOAN DE SANT JOSEP, Anales de los Carmelitas Descalzos de la Provincia de S. Joseph en el Principado de Cataluña […], Biblioteca de la Universitat de Barcelona, ms. 991, núm. 2177.

[10] Escròfules al coll.

[11] JOAN DE SANT JOSEP, Anales […], núm. 2173.

[12] La biografia de Dionís Novell Pujol, ibídem, núm. 1944-1963.

[13] Ibídem, núm. 2167-2191.

[M. Mercè GRAS]

(Continuarà)

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.