La congregació de les Esposes de la Creu (segle XVII): Atenció als malalts de l’Hospital, caritat i devoció femenina seglar vinculada al Carmel descalç (i 2)

Poc o res sabem fins ara dels primers anys de les Esposes de la Creu, i del rumb que prengueren després del pas de la seva fundadora, Teresa Montagut Pujol, cap a la vida en el claustre. No hem pogut establir una relació directa entre la congregació de les Esposes de la Creu i un gravat que recull el mateix nom, publicat per l’impressor Joan Jolis en 1682: Verdadero retrato de la Esposa de la Cruz. La imatge representa una dona religiosa crucificada, amb un cadenat a la boca i una candela o espelma a la mà dreta; diverses filactèries amb textos en llatí ordenats per números ornen l’escena. Una quinzena de versos en castellà descriuen les virtuts que calien a l’Esposa de la Creu: silenci, mortificació de la mirada, abstinència, netedat de pensament i d’accions i sacrifici.

Formalment, la fundació canònica de la “Congregación de las Esposas de la Cruz” data del 10 d’abril de 1693, encara que l’aprovació episcopal exposa que ja existia des del pontificat de Ramon de Sentmenat i de Lanuza (1656-1663). L’any 1691, en el convent de Sant Josep s’edificà una sepultura per a les dones membres d’aquesta associació pietosa, però els tràmits ja s’havien iniciat el 1687:[1]

En el año de 1691 edificó este nuestro convento de nuestro glorioso P. San Joseph de carmelitas descalços de la ciudad de Barcelona, una sepultura en la capilla del Santo Christo, que está al entrar de la iglesia, y delante de la de Nuestra Señora de las Gracias, a expensas y gastos suyos, y la dedicó para que se pudiessen enterrar en ella unas señoras que llaman las Esposas de la Cruz, guardando el convento para sí el dominio y propiedad para quando quiera venderla a otro. Estas dichas señoras vienen a celebrar sus fiestas de la Santa Cruz los días 3 de mayo y 14 de setiembre a dicha iglesia y capilla del Santo Christo, y por esta su santa devoción y asistencia a dicha capilla les permite el convento que puedan enterrar en la sepultura que allí ha edificado.

Nótese que dicha sepultura se edificó a expensas de las señoras Esposas de la Cruz, y el convento las hizo propietarias de ella con licencia de nuestro Diffinitorio general, celebrado en este convento de San Joseph de Barcelona, cuya fecha es a 19 de setiembre del año de 1687 […].

La congregació es reunia inicialment, el primer diumenge de cada mes i altres festes, en la cambra de les Donzelles de l’Hospital General de la Santa Creu, presidida per una imatge de Crist crucificat. Posteriorment es reuniren a la Misericòrdia, com es recull en una biografia de sant Josep Oriol, en tractar d’una de les seves deixebles, Josepa Laverni, vídua de Rossell,[2] que també tenia relació amb el carmelita descalç del convent de Gràcia Joan de la Concepció, Torrents Salom (1634-1711). La congregació devia tenir relació amb Josep de Jesús Maria, Martorell Pastor (1654-1702), el qual va escriure unes Perlas que han de guardar las Esposas de la Cruz, manuscrit que no s’ha conservat i que segurament es va perdre en l’incendi del convent de Sant Joan Baptista de Reus el juliol de 1835.

Les obligacions de les Esposes consistien en recollir almoines, atendre els malalts i malaltes de l’Hospital General de la Santa Creu i també de l’Hospital de Sant Llàtzer; visitar els presos a la presó reial, amortallar malalts i ajusticiats, i sufragar-ne la mortalla quan aquests no tenien recursos. Organitzativament, la presidenta era elegida triennalment el Divendres Sant, a més hi havia una sotspresidenta i una mestra de novícies. Les dones que integraven aquest grup tenien un ventall variat d’edats i d’estat civil. Sembla que inicialment tenien un numerus clausus, entre 40-72 membres, i havien de ser majors de 24 anys. Els llibres espirituals que seguien eren el Compendio de las meditaciones, del jesuïta Luis de la Puente (1554-1624), una obra amb moltes edicions entre els segles XVII i XVIII, i les Jornadas que hizo la Santissima Virgen Maria desde Nazareth a Bethlem, de Nicolás de Espínola.[3] La congregació celebrava exercicis del 15 al 25 de desembre; practicaven el desafiament espiritual en les dues virtuts que més necessitaven i tenien un solemne vot de professió.[4]

El sacerdot mentor de la congregació, elegit per les Esposes, era un carmelita descalç del veí convent de Sant Josep de la Rambla; en aquesta església celebraven la comunió general en les dues festivitats de la Santa Creu (3 de maig i 14 de setembre). En el moment de l’aprovació dels seus estatuts (1693) n’era director Josep de l’Esperit Sant; segurament es tracta de Josep de l’Esperit Sant, Garriga (Aleny, c. 1656 – Barcelona, 1718), que va ser confessor de diferents convents de religioses. L’any 1799 n’era el director el frare músic Francesc de Sant Benet, Solà Illàs (1760-1814); el 1816 ho era Magí de Sant Antoni, Arqué Quintana (1762-1826); des de 1817 en va tenir cura Joaquim de Jesús Maria Josep, Laposaria Alsina (1778-1839), el qual realitzava plàtiques per a les reunions de la congregació i determinava els desafiaments espirituals que anualment havien de practicar les Esposes per exercitar distintes virtuts; i el darrer frare director va ser, des de 1833 fins 1835, Josep dels Reis, Calmet Solà (1779-1845).

La dinàmica de la congregació es reflecteix en el llibre que es conserva de les activitats pietoses: Ritual negro. Llibre que ha ordenat lo R.P.F. Francisco de S. Benet, carmelita descals, al qual las señoras Esposas de la Creu de la congregació de Barcelona elegiren president (1797), on s’enregistraven els noms de les dones membres, i s’explicitava que la seva documentació es conservava a l’armari de la sagristia de l’església de l’Hospital dels Orfes. Igualment, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó[5] es conserva un dels llibres de la Congregació, amb votacions, resolucions, eleccions, inventaris…

L’any 1808, la congregació va demanar a la comunitat de Sant Josep la peça del convent que estava a l’hort, sota les cel·les del noviciat, per fer un oratori i poder-s’hi congregar tots els dies d’exercicis per fer les seves funcions.[6] Segons Barraquer i Roviralta,[7] en el pòrtic de l’església de Sant Josep de la Rambla, en direcció mar, una porta tancada donava accés a la capella de les Esposes de la Creu, on es venerava una imatge, escultura a mida natural, de Jesús a la columna.

Suprimits els ordes religiosos l’any 1835 per decret governamental, la congregació va suspendre durant 23 anys les seves activitats, que van reprendre en 1853, sota la direcció d’un prevere beneficiat de Santa Maria del Mar, Pere Duran i Alier. El bisbe Antoni Sicart va donar un nou reglament a la congregació de les Esposes de la Creu, datat el 30 maig de 1859, en què eliminava tots els excessos penitencials preexistents.

La congregació va mantenir, d’alguna manera, el contacte amb els eclesiàstics relacionats amb l’antic Carmel descalç: d’aquesta manera, el 1883 n’era director un canonge, Antoni Fontan, vinculat a l’Escuela de la Virtud, fundada pel religiós exclaustrat Francesc de Jesús Maria i Josep, Palau Quer (1811-1872).[8]

Després de l’enderroc del convent de Sant Josep, per dedicar l’espai resultant a mercat de la Boqueria, l’associació pietosa va haver de traslladar-se a un altre indret per celebrar les seves trobades. L’any 1866, sota la presidència de la germana Maria Méndez, es pensà a fer una capella nova; el terreny i la construcció de la capella va sufragar-se gràcies al llegat testamentari de la germana Eulàlia Magrans l’any 1879.

El solar on s’edificà la capella era l’indret on havia estat el convent de les Magdalenes. En el moment de la benedicció de la capella, la germandat estava formada per 46 dones. La capella del Sant Crist o de la Santa Creu va estar al carrer de les Magdalenes,[9] fins que va ser incendiada durant la guerra civil; l’associació es va traslladar després a la parròquia de Sant Francesc de Paula, on es conserva la documentació de la seva darrera etapa.[10]

Notes

[1] ACA, Monacals, Hisenda, vol. 1891: Libro de las personas difuntas se entierran en este convento de S. Joseph de Barcelona, f. 105.

[2] Francisco NADAL, Vida del beato doctor Josef Oriol sacerdote operario entre los primitivos del oratorio de San Felipe Neri, y beneficiado de la parroquial iglesia de Nuestra Señora del Pino, de Barcelona, I, Barcelona: Juan Ignacio Jordi, impresor, 1815, p. 139.

[3] L’edició més antiga que n’hem localitzat és la publicada a Puebla de los Ángeles l’any 1763. Aquesta obra figurà a l’índex de llibres prohibits per la Inquisició “por contraria a la augusta magestad de nuestra sagrada religión y a la gravedad de sus prácticas devotas, por los ridículos epítetos que en ella se dan en las oraciones diarias a San José, y por comprendida en la regla 10 del índice expurgatorio. Decreto de 22 de febrero de 1806”, mesura que no va ser efectiva, ja que va seguir publicant-se fins el segle XX. Aquesta temàtica de les Jornadas està basada en les visions de María Jesús de Ágreda, i va ser molt utilitzada en les pràctiques pietoses conventuals, com les Posadas i els Retiros, per les imatges tan emotives que descrivien; vegeu Ángel PEÑA MARTÍN, “Imágenes en movimiento. El caso de los Divinos Caminantes de las clausuras femeninas de la Real Audiencia de Quito”, dins F. QUILES GARCÍA; M. P. LÓPEZ, Barroco vivo. Barroco continuo, Sevilla: Universidad Nacional de Colombia, 2019, p. 162-179.

[4] BADA, L’església de Barcelona […], p. 276-277; ÍD., “La religiositat popular al bisbat de Barcelona en la segona meitat del segle XVII: alguns indicadors”, Analecta Sacra Tarraconensia, 67/2 (1994), p. 259-269.

[5] ACA, Monacals, Universitat, vol. 141: Libro de resoluciones […] de la Congregación de Esposas de la Cruz (1789-1833).

[6] ACA, Monacals, Universitat, vol. 78: Libro de resoluciones de la comunidad de Barcelona, de 1761 a 1835.

[7] Cayetano BARRAQUER Y ROVIRALTA, Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, II, Barcelona: Imprenta de Francisco J. Altés y Alabart, 1906, p. 443-449.

[8] Francisco PALAU, “Páginas entorno a la Escuela de la Virtud”, dins ÍD., Escritos, ed. de Eulogio Pacho, Burgos: Monte Carmelo, 1997, p. 1461.

[9] Los templos modernos de Barcelona, Barcelona: Biblioteca del Turismo; Librería Francisco Puig, 1934, p. 39. En aquesta publicació es diu que les Esposes de la Creu estaven formades per senyores viudes.

[10] Sobre el funcionament intern de la congregació, a partir dels documents conservats per les Esposes, vegeu els treballs de CARMELO DE LA INMACULADA, “Las Esposas de la Santa Cruz”, Almanaque Carmelitano-teresiano (1946), p. 65-66; OTILIO DEL NIÑO JESÚS, “Las Esposas de la Cruz”, Monte Carmelo, 52 (enero-marzo 1948), p. 2-42.

[M. Mercè GRAS]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.