Una breu nota, adreçada a l’enquadernador d’un llibre de Jeroni de l’Assumpció, on es mencionava un “Mapa de la Cruz” que havia de relligar-se entre unes pàgines precises, i del qual no hi havia cap més rastre en l’obra, va esperonar una recerca per mirar de resoldre aquesta incògnita.
Jeroni de Remolins i Costa va néixer a Lleida el 1571.[1] Els seus pares, Jeroni de Remolins i de Riquer i Josepa de Costa i Gort, eren senyors de Vimfaro i veïns de la ciutat de Lleida. Jeroni va ser el primogènit i va tenir tres germanes: Lucrècia, germanastra, filla del primer matrimoni del seu pare amb Violant de Rossell i d’Homedes[2] i que va ser la hereva del títol patern, i Anna[3] i Cecília[4] de Remolins i de Costa.
Als 18 anys, Jeroni ingressà a la confraria dels cavallers i gentilhomes de Lleida,[5] i el 1590, en un torneig, guanyà el premi de pica i el de més galant. L’estiu de 1592, immediatament després d’un torneig, demanà l’ingrés al convent dels carmelites descalços de Sant Josep de Lleida, fundat el 1589, per passar a ser, en endavant, fra Jeroni de l’Assumpció:[6]
Don Jerónimo, con los galanteos y bizarrías que acostumbran semejantes personas, andaba engolfado en sus entretenimientos. Conque todo eran galas, saraos y demostraciones del deseo que tenía y servir y obligar a su dama […]. Ordenó para el mismo fin un célebre torneo con los demás caballeros, sus amigos y parientes. Celebrose con toda bizarría y aplauso. Pero quedó tan herido don Jerónimo de un rayo de luz del cielo, que le mostró ser todo vanidad, que ya no le derribó del caballo como a Saulo. Lo arrojó (concluido el torneo) a las puertas de nuestro convento, a donde se fue sólo con un criado. Y apeándose le dijo que llevase a casa el caballo y que no le aguardasen, porque él se quedaba en el convento.
Els carmelites descalços eren a la capital del Segre des de 1589, i el mateix Remolins havia col·laborat en la seva fundació.[7] Acabat l’any del noviciat al mateix convent, professà el 22 d’agost de 1593.[8] Esdevenia així el primer carmelita descalç nat a la ciutat de Lleida. Dos dies abans del seu compromís religiós renuncià a la seva herència familiar i disposà dels béns que li pertanyien. Completà la seva formació científica i religiosa als col·legis de l’orde a Catalunya. Home de grans capacitats, va estar, gairebé sempre, al servei de la cúria general o de la província catalana amb càrrecs i oficis de responsabilitat:
-
- Prior dels següents convents: Tortosa (1604-1607); Tamarit de Llitera (1607) i traslladat tot seguit a Mataró (1607-1610); Barcelona (1613-1616 i 1650-1653); Tarragona (1619-1622 i 1628-1631); Reus (1631-1634); Gràcia-Barcelona (1637-1638); Osca (1638-1640) i Calatayud (1653-1655). A cada comunitat hi deixà la seva aportació. En el priorat de Tortosa, la recerca i establiment definitiu de la casa-desert del monestir de Cardó (Baix Ebre) el 1606, a la qual va ajudar també econòmicament.
- Definidor general, resident a Castella: 1610-1613, 1616-1619 i el 1655 fins a la seva mort (1656).[9]
- Provincial de la Corona d’Aragó de 1622 a 1625.[10]
- Definidor provincial moltes vegades, però amb facultats especials els triennis de 1643-1647 i 1650-1653.
Participà, també, a causa dels seus càrrecs, en els capítols generals de 1602, 1604, 1610, 1613, 1616, 1619, 1625, 1628, 1637 i 1655. Podríem indicar –encara que tots tingueren la seva importància– el relleu del primer (1602), dedicat exclusivament a la revisió i redacció de noves constitucions de l’orde, publicades a Madrid el 1604.[11]
Jeroni de l’Assumpció va morir a Guadalajara el 2 de juliol de 1656.
Durant la guerra dels Segadors, els carmelites descalços de Catalunya gaudiren de plena autonomia del govern general de l’orde, ubicat a Madrid. Restablerta la pau, les autoritats generals del Carmel descalç cessaren tots els priors dels convents catalans, que foren substituïts per religiosos aragonesos, castellans i andalusos en el trienni 1653-1655. Possiblement caldria entendre el nomenament de fra Jeroni de l’Assumpció com a prior de Calatayud com una mesura de càstig simbòlic, que l’allunyava de la seva terra,[12] per bé que sense rebaixar el seu status. La carta del P. Jerónimo de la Concepción, general OCD, adreçada a Felip IV, manifesta com havia correspost als desitjos del rei en la substitució dels prelats catalans:[13]
Deseoso de cumplir con lo que V. Mgd. me mandó por su real carta, como a indigno General de los Descalços de Nuestra Sra. del Carmen; hiçe luego ejecutar lo que por ella me ordenaba de que sacase de las casa del Principado de Cataluña al Pe. Prior de Barcelona y al Pe. Fr. Bartolomé de la Ssma. Trinidad. Y para que V. Magd. fuese más perfectamente servido, é sacado todos los Prelados naturales de Cataluña, i a los supriores, de los conventos donde estaban. Y en su lugar van religiosos de toda satisfaçión, en letras, religión i esperiençia de gobierno, escogiéndolos de todas las Provinçias de Aragón, de las dos Castillas y de Andaluçía, con que por parte de la Religión estará aquello mui seguro y como yo deseo para el maior servicio de V. Magd.
Y toda ella queda siempre suplicando a Nuestro Señor nos dé los buenos suçesos que los siervos de V. Magd. le suplicamos.
Deste convento de San Pedro de Pastrana, 20 de Setiembre de 1653.
Fra Jeroni, com a prior del convent de Sant Josep Barcelona, va tenir un gran protagonisme en l’organització de les celebracions per a la beatificació de Teresa de Jesús (1614), com reconegué Diego de San José,[14] el compilador de les festes de tota Espanya i Portugal:[15]
Tan diligente y cuidadoso anduvo el padre Prior de nuestro convento de Barcelona en avisar luego de las solenes y célebres fiestas que aquella nobilíssima y gran ciudad, corte y cabeça del principado de Cataluña, hizo en honor de nuestra Santa Madre Teresa de Jesús, que con ser de las más apartadas y distantes de aquí y aver tanto que dezir, que ay materia para imprimir un particular libro de todo, vino el aviso casi de los primeros […].
A més, el frare fou un dels cinc jutges en el certamen poètic celebrat en aquesta ocasió, que després va ser compilat i publicat per Josep Dalmau.[16]
Durant un temps es va atribuir per error al frare l’autoria d’uns Soliloquios,[17] per haver-lo confós, com hem pogut establir, per la similitud del nom, amb la monja franciscana Jerónima de la Asunción (1555-1630), que en el seu llarg poema místic Carta de marear, inclou uns famosos Soliloquios.[18]
La producció literària de Jeroni de l’Assumpció comprèn únicament les seves glosses poètiques, però potser el que fou realment més rellevant va ser la seva tasca d’edició, l’any 1650, de dos tractats, aleshores inèdits, de sant Joan de la Creu, en la mateixa obra:
Glosas a unos tercetos sacados de la doctrina de los libros del V.P.F. Juan de la Cruz, primer descalzo y padre de la reforma de N. Señora del Carmen. Donde brevemente se recopiló y encerró lo más puro y acendrado del espíritu y mística teología. Por el P. F. Jerónimo de la Asunción, religioso de la misma Orden. Van también unas Cautelas del mismo V. P. fray Juan para llegar en breve tiempo a la perfección, y unos avisos suyos para religiosos de la misma Orden. Dedicados a los religiosos descalços, hermitaños del desierto de S. Hilarión del monte Cardó. Con licencia. Impresos en Gerona por Jerónimo Palol, año MDCL.
L’obra duu la llicència de l’orde, escrita i signada en el nostre convent de Gràcia, a 10 de març, 1647, per Miquel de Sant Llorenç,[19] vicari provincial, i per Antoni de Sant Josep, secretari. Segueix la censura de fra Jaume Montaner, prior del monestir de sant Jeroni de la Murtra, i del dominic Antoni Croses. La dedicatòria de l’autor, signada al convent de Gràcia el 28 de gener de 1647,[20] està adreçada als religiosos, pares i germans, carmelites descalços del desert de Cardó. Després d’unes breus reflexions per als lectors, unes paraules finals estaven adreçades, sorprenentment, a l’enquadernador:
Advertencia para el Enquadernador. Después de la presente página, se tiene de poner la Mapa de la Cruz, que es antes del pág. 1 de los Tercetos.
Aquest desconcertant avís era realment intrigant. Els volums de l’obra disponibles a l’Arxiu dels carmelites descalços de Catalunya i Balears o a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona no aclarien de què tractava aquest esmentat “Mapa”, que no apareixia enlloc. Un tros de paper que sobresortia de l’enquadernació semblava indicar que allí hi havia hagut un full cosit amb el plec. L’extracció de gravats encartats en llibres, per a ser emprats com a estampes, penjats a la paret o emmarcats, venuts o regalats, ha estat dissortadament una pràctica inveterada. En el cas dels llibres espirituals o pietosos, s’hi afegia a més la consideració reverencial d’estampa religiosa.
La localització d’un exemplar complet d’aquest llibret al convent de les carmelites descalces de Vic va permetre finalment resoldre l’enigma del mapa perdut. En el llibre de la biblioteca del convent de Jesús, Maria i Josep de Vic es troba, encartat i plegat, un full de 240 mm x 340 mm, tot envoltat amb una sanefa geomètrica, a l’estil d’un cartell, i titulat:
Camino de la Humildad, llamado de la Nada, sacado de la doctrina de nuestro Venerable Padre Fray Juan de la Cruz, primer religioso carmelita descalço.
“La Mapa” esmentada en la crida del text és en realitat un gràfic, amb un itinerari concret. En el full està representada una creu, envoltada per 36 tercets santjoanistes numerats, segons la seqüència en què figuren al llibre, i que acaben ascendint pel cos de la creu. Les Glosas a unos tercetos constitueixen el gruix del llibre, 37 tercets amb 85 glosses en total.
Existeixen, però, unes poques alteracions respecte de l’ordre en què estan continuades. La glossa que en el text del llibre ocupa el lloc 27, està situada en la intersecció dels braços de la creu:
Advierte que el exemplar
Que en ti has de trasladar,
Es el amable Jesús.
I la glossa número 28, al braç dret de la creu:
Por tu alma puesto en Cruz
Cuydado en el desbastar.
Si te quieres conformar.
Les glosses següents, de la número 29 a la 32, en el text, ocupen en el full els números 27 al 30.
La 33 en el text correspon al número 1 escalant el braç vertical de la creu; la 34 és el 2 vertical; la 35 la 3 vertical; i la 36 el braç esquerre de la creu (número 1 horitzontal). Separant les glosses, amb una tipografia més gran, trobem les frases:
No pidas nada; No desses [i.e. desees] nada; No busques nada; No quieras nada,
Conformidad con Xesu Cristo Nuestro Señor; Unión con Dios.
Resolt el misteri de l’estampa perduda, calia esbrinar d’on procedia aquest disseny, el seu origen. Cal recordar que, en el segon trienni de Jeroni de l’Assumpció com a definidor general, l’orde publicà, l’any 1618, la primera edició de les obres de sant Joan de la Creu, a Alcalà de Henares, a la impremta de la Viuda de Andrés Sánchez, i una segona edició, l’any 1619, a Barcelona, per l’impressor Sebastià Cormellas.[21] Les dues obres no són pas idèntiques: en l’edició d’Alcalá s’inclou, imprès en la pàgina 511, després de finalitzar la Noche oscura i abans de començar la Llama de amor viva, un inicial disseny del “Camino de la Humildad, llamado de la Nada […]”, amb els tercets santjoanistes, que en canvi no apareix en l’edició barcelonina de Cormellas, per alguna ignorada raó.
Segurament fra Jeroni devia pretendre reparar aquesta mancança, i en les seves glosses als tercets de sant Joan de la Creu va voler incloure aquesta traça, en un format molt més gran, on es llegissin amb més claredat els tercets i s’apreciés millor la figura de la creu. Ignorem l’autoria del disseny, podia haver estat fins i tot una composició del religiós català; en tot cas, els tercets van ser la inspiració de les seves glosses.
Segons el P. Gabriel Beltran, el contingut doctrinal de les Glosas ha estat valorat molt superficialment, i fins i tot amb errors de pertinença a la família religiosa de l’autor.[22]
Les Cautelas y Avisos de sant Joan de la Creu (p. 119-154) es publicaren en aquesta obra quan aquests tractats eren, encara, inèdits. Fra Jeroni ho declara en la dedicatòria:
También van las cautelas que compuso nuestro venerable Padre, que hasta ahora no las he visto impresas, ni los avisos suyos, que últimamente van […]
El mateix autor explica el procés creatiu de les glosses:
Habiéndome entretenido algunos ratos, después que estoy en el retiro y soledad que se goza en este convento de nuestra Señora de Gràcia —que habrá cerca de seis años— en leer y meditar aquellos tercetos sacados de la doctrina de los libros, la primera vez en Alcalá de Henares.
La seva sinceritat li fa dir allò que és el seu llibre i per què el publica:
Por mi devoción y aprovechamiento me dio ganas de glosarles, sin ser poeta ni haberlo ejercitado. Después de leídas las glosas a algunos religiosos y personas espirituales, les pareció podrían ser de provecho y edificación […].
No sabem, ara per ara, de quin manuscrit va copiar els textos santjoanistes, perquè n’hi havia molts, a causa del temps transcorregut des de la mort de Joan de la Creu. Segons G. Beltran, sembla ser que utilitzà una versió del convent andalús de Beas, i fins i tot podria tractar-se de la còpia que hi ha a la Biblioteca de Catalunya.[23] Aquests Avisos –com la majoria dels que s’atribueixen a sant Joan de la Creu– són o bé consells personals del sant a persones concretes o, d’altres vegades, pensaments i sentències extretes de les diverses obres escrites per ell. L’edició de fra Jeroni no els publica tots, ni de bon tros, però té el mèrit de ser-ne la primera en la llengua original.
Notes
[1] JOAN DE SANT JOSEP, Anales de los carmelitas descalzos […] de Cataluña, Biblioteca de la Universitat de Barcelona, ms. 991, p. 447.
[2] Lucrècia va contreure matrimoni amb Ferran de Vega i de Zurita, senyor del castell de Santa Maria de la Ràpita; la filla de la parella, Brianda de Vega, va casar-se, l’any 1600, amb el cavaller Joan Baptista de Riquer. Francisco MORALES ROCA, Prelados, abades mitrados, dignidades capitulares y caballeros de las órdenes militares habilitados por el brazo eclesiástico en las cortes del principado de Cataluña: dinastías de Trastamara y de Austria: siglos XV y XVI (1410-1599), I, Madrid: Hidalguía, 1999, p. 45.
[3] Anna va professar com a monja santjoanista i va morir al monestir d’Alguaire el 31 de març de 1596. Acta de la seva professió religiosa en Gabriel BELTRAN, Fuentes históricas de la provincia O.C.D. de San José (Cataluña y Baleares), Roma: Teresianum, 1986, p. 514-516.
[4] Cecília va casar-se amb Pere de Llorens i Perell, senyor d’Ivars. MORALES ROCA, Prelados […], p. 45-46.
[5] Jeroni pare fou un del redactors, el 1553, dels capítols de la confraria dels cavallers que feia poc s’havia constituït a Lleida.
[6] JOAN DE SANT JOSEP, Anales […], p. 447.
[7] En el seu testament en parla: “Digo que, por cuanto ha muchos días que nuestro Señor me ha inspirado, aun antes que tomase el hábito, que fundase o diese principio a la fundación de una casa iglesia de nuestra Orden en esta ciudad”.
[8] Cf. nota 1.
[9] J. DE LA CRUZ, “Elecciones hechas en los primeros capítulos de la Reforma Teresiana (1581-1622 y 1634)”, Monte Carmelo, 74 (1966), p. 241-278. Libro de becerro de los carmelitas descalzos de Guadalajara, f. 121, a l’arxiu de les monges descalces de la mateixa ciutat.
[10] BELTRAN, Fuentes […], p. 745.
[11] SILVERIO DE SANTA TERESA, Historia del Carmelo Descalzo, 8, Burgos: Monte Carmelo, 1937, p. 153-154, 156-179.
[12] Bartomeu del Santíssim Sagrament, Matas Cortina (1602-1656), va ser destinat a Saragossa, segurament pels mateixos motius: havia estat prior de Tarragona entre 1640-1642, posteriorment prior del convent Gràcia entre 1647-1650, i de Barcelona de 1650 fins 1653, quan el general de l’orde, Jerónimo de la Concepción, el va desterrar a Saragossa.
[13] BELTRAN, Fuentes […], p. 391-392.
[14] Sobre la figura de Diego de San José, vegeu Mercè GRAS CASANOVAS, “’Celebrando a Teresa’. Las fiestas de la beatificación de 1614 en Portugal”, Studia Carmelita [en línia], 1 (2019), p. 47-75.
[15] DIEGO DE SAN JOSEPH, Compendio de las solenes fiestas que en toda España se hicieron en la Beatificación de N.M.S. Teresa de Jesús fundadora de la Reformación de Descalzos y Descalzas de N.S. del Carmen: en prosa y verso […], Impresso en Madrid: por la viuda de Alonso Martín, 1615, p. 64.
[16] Joseph DALMAU, Relacion de la solemnidad con que se han celebrado, en la ciudad de Barcelona, las fiestas á la beatificacion de la Madre S. Teresa de Jesus […], Barcelona: Sebastián Matevad, 1615.
[17] Melquíades ANDRÉS MARTÍN, Los recogidos […] (1500-1700), Madrid: Fundación Universitaria Española, 1976, p. 61.
[18] “Jerónima de la Asunción”, Wikipedia [consulta: 31/08/2020].
[19] Miquel de Sant Llorenç, Castelló (Lleida, 1582-1657). Miquel Castelló va néixer a Lleida el 1582. Va professar com a carmelita descalç l’any 1595. El 1601 era conventual de Lleida. Prior de Girona en el trienni 1623-1625, de Perpinyà entre 1625-1628, i de Mataró entre 1634-1637. Definidor tercer entre 1637-1639. Prior de Girona de 1640-1643, sotsprior del Cardó de 1642-1645. Vicari provincial de la província de Catalunya de 1646 a 1647, per renúncia d’Antoni de Sant Josep, que havia estat prèviament elegit, davant dels dubtes d’una elecció feta sense tenir tots els permisos de la santa seu davant la situació de guerra al Principat. Prior de Vic entre 1647-1650, i de Lleida des de 1655 fins a la seva mort. Va morir l’agost de 1657 a Lleida. BELTRAN, Fuentes […], p. 68, 69, 77, 78, 84, 86, 90, 96, 103, 107, 124-125, 127, 386-388, 747.
[20] Sobta que tant el text com les aprovacions fossin datades a Gràcia-Barcelona l’any 1647, però que, en canvi, el llibre no es publiqués a Girona fins tres anys després, cosa que fa pensar en dificultats derivades de la guerra dels Segadors.
[21] Obras espirituales que encamina vna alma ala [sic] perfecta unión con Dios / por el Venerable P.F. Juan de la Cruz, primer Descalzo de la Reforma de N. Señora del Carmen […]; con una resunta de la vida del autor y unos discursos por el P.F. Diego de Jesús Carmelita Descalzo, prior del Conuento de Toledo […], En Barcelona: por Sebastián Cormellas, 1619.
[22] Gabriel BELTRAN LARROYA, “Jeroni de l’Assumpció, Remolins i Costa (1571-1656)”, Miscel·lània de les Terres de Lleida al segle XVI, Lleida, 1995, p. 49-71.
[23] Biblioteca de Catalunya, ms. 97, f. 9-12. També n’hi ha una altra còpia manuscrita a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, ms. 1864, f. 78-81.
[M. Mercè GRAS]
Castell Interior 