“Pues codicias Teresa, Cielo por mundo”. De Gas a Marquès: una nova cronologia i autoria dels villancets a la descalça Teresa de Jesús Maria, Rubí i Sabater (1657) (1)

La recerca per a la realització de l’inventari de villancets carmelitans impresos ens ha conduït, de retruc, a examinar amb mirada atenta les composicions musicals manuscrites[1] dedicades a professions de monges.[2]

La Biblioteca de Catalunya conserva un ric fons musical de procedència diversa. El músic i bibliògraf Joan Carreras Dagas (1828-1900) va aplegar una rica col·lecció que va ser adquirida l’any 1892 per la citada biblioteca[3] i ha estat objecte de nombrosos estudis.

L’anàlisi d’un dels documents pertanyents a aquest fons ens ha permès, gràcies a la correcta identificació de la protagonista de la composició, canviar del tot l’autoria atribuïda del mestre de capella responsable, avançar-ne la datació gairebé trenta anys i connectar els fragments dispersos dels villancets en dos arxius.

La partitura dels villancets manuscrits dedicats a Teresa de Rubí i Sabater havia estat atribuïda fins ara al músic Josep Gas, a tenor de l’anotació manuscrita d’autoria de la composició.[4] Gas (Martorell, 1656 – Girona, 1713) va ser mestre de capella de l’església parroquial de Santa Maria de Mataró entre 1675-1685. El fet que el títol de la peça inclogui el nom i els dos cognoms de la religiosa ha permès conèixer amb exactitud la identitat de la monja, i ha proporcionat una primera sorpresa al situar la cronologia.

Teresa Rubí i Sabater va professar l’any 1657 al convent de les carmelites descalces de Mataró, amb el nom en religió de Teresa de Jesús, justament un any després del naixement de Josep Gas,[5] i per tant resultava totalment impossible que la composició dels villancets fos obra d’aquest músic. Una altra cosa és que aquest manuscrit es conservés entre els papers de Gas, transcrit per ell o per la mà d’un altre copista, però en tot cas es tractava del treball d’un mestre de capella anterior. De fet, els materials musicals dels mestres de capella de Mataró passaven al municipi quan aquests es jubilaven o plegaven del càrrec, i molt possiblement el mestre de capella responsable de la composició dels villancets de Teresa de Rubí els va adjuntar al plec, amb totes les altres peces del seu repertori, que van passar al seu successor en l’ofici.

Si Teresa va vestir l’hàbit l’any 1656 i va professar solemnement el 1657, en aquell moment el mestre de capella de la parroquial mataronina era Melcior Marquès. Aquest músic procedia d’una família de ministrers. És molt probable que ja el 1611 fos escolà cantor de la capella de Santa Maria de Mataró i, anys més tard, entre 1626 i 1670, arribà a ser professor de cant de la parroquial.[6] Consta que en Marquès procurava obtenir textos poètics de qualitat a l’hora de bastir la música dels romanços i villancets, i fins i tot procurava d’adquirir-ne de nous, i encara que no podem atribuir-li l’autoria literària dels textos, sí que li correspon la responsabilitat de la creació musical.[7]

La protagonista dels villancets, Teresa de Rubí i Sabater, va néixer a Barcelona el 24 de gener de 1639. Era filla del jurista Ramon de Rubí i Marimon (1601-1642) i de la seva esposa Teresa de Sabater i de Meca. El seu germà Pere, jurista del Consell d’Aragó i general d’artilleria, va morir de les ferides rebudes en el setge francès de Roses (1693); el rei Carles II premià els seus serveis a la corona amb el títol pòstum de marquès de Rubí, que heretà el seu fill Josep Antoni Rubí i Boixadors, que va mantenir la fidelitat a la casa d’Àustria durant la guerra de Successió. El seu germà Joan, jesuïta, fou qualificador de la Inquisició a Valladolid. La seva germana Isabel es va casar amb el cavaller Francesc Mascarell i Pertusa, possiblement relacionat amb el jesuïta valencià Vicent Mascarell, i van ser pares del religiós oratorià Ramon Mascarell Rubí.[8] La seva germana, Maria de Rubí i Sabater (1642-1694), professà també com a carmelita descalça, però al convent de Barcelona, el 9 de setembre de 1657, amb el nom de Maria de Sant Josep, i va ser una destacada religiosa. Gràcies a la necrologia de Maria tenim coneixement que ella, i possiblement Teresa, foren en la seva infantesa educandes del convent de dominiques de Montsió.[9] Confiar l’educació de nenes a una tia monja era una pràctica molt freqüent en aquell temps, especialment en cas d’absència o bé orfandat dels pares:[10]

Por ausencia de su madre se crió desde su niñez con una tía suya en un convento de dominicas, y desde su primera edat mostró mucha inclinasión a todo lo que era virtud. Tomó el hábito en esta casa a 9 de setiembre año 1658, siendo de edat de 15 años […]

Aquesta parenta dominica era la seva tia materna, Gertrudis Sabater i de Meca, que va morir el 5 de juny de 1653.[11] De fet, era força usual que alguns llinatges es perpetuessin en determinats monestirs, i podien arribar a constituir autèntics estols o lobbies conventuals de parentes i amigues, entre educandes, novícies, religioses professes i prelades.

De fet, a Montsió ja hi havia religioses del llinatge Sabater de feia anys: Francesca de Sabater va ser priora del monestir entre 1631-1634. El nom de Teresa Sabater figura en el llistat de la comunitat de Montsió de 1651; i el nom de Maria Sabater apareix en les nòmines de 1655-1686, i va ser priora del monestir entre 1668-1672. La seva neboda, filla del seu germà Pere, Maria de Rubí i Boixadors, professà a Montsió el 9 de novembre de 1693[12] i morí el 20 d’octubre de 1722.[13]

La nostra Teresa va vestir l’hàbit el 1656 en el Carmel descalç de Mataró i, després del preceptiu any de noviciat, va fer testament el 7 de novembre de 1657, just abans de professar amb el nom de Teresa de Jesús Maria. Consta que, ja en la seva maduresa, era priora del monestir l’any 1699 i que va morir en aquesta ciutat l’any 1721. Durant una colla d’anys va estar acompanyada en el convent per dues nebodes carnals, filles del seu germà Pere de Rubí i de Regina de Boixadors: Llúcia del Santíssim Sagrament, Rubí Boixadors (1666-1731), i Teresa de Jesús, Rubí Boixadors (1668-1731), aquesta darrera priora entre 1729-1731. Es dona el cas que l’òbit d’aquestes dues germanes, que va tenir lloc amb un dia de diferència, el 12 i el 13 de febrer de 1731, així com la mort d’altres religioses de la comunitat, havia estat objecte d’una visió profètica d’Anna M. de Sant Joaquim, Valls Torner (1708-1785).[14]

(Continuarà)

[M. Mercè GRAS]

---

Notes

[1] Sobre els villancets i coples dels cançoners conventuals manuscrits del Carmel descalç femení, vegeu l’excel·lent treball de Verònica ZARAGOZA, “Poesia, ritual i cant per a la festa: l’univers creatiu i festiu dels poemes de vesticions i professions al convent de carmelites descalces de Barcelona (segle XVII)”, Scripta: Revista Internacional de Literatura i Cultura Medieval i Moderna, 7 (2016), p. 160-186; i l’aportació, des de la musicologia, d’Aurèlia PESSARRODONA PÉREZ, “Ensalades en clausura: Una primera aproximació als cançoners del convent de les carmelites descalces de Santa Teresa de Vic”, ibídem,p. 187-219.

[2] Recentment hem donat a conèixer unes partitures de Francesc Valls, dedicades a la professió de sor Teresa de Crist, Espanyol Ardenuy: M. Mercè GRAS, “Música de Francesc Valls per a una carmelita descalça: sor Teresa de Crist (1697)”, Castell Interior (1/03/2021).

[3] Una explicació del seu origen, a cura de la responsable de la Secció de Música, M. Rosa MONTALT, a Revista Sonograma Magazine (4/11/2011).

[4] Biblioteca de Catalunya, M 774/22.

[5] Sobre Gas vegeu el treball de Josep PUJOL COLL, “Catàleg de l’obra conservada de Josep Gaz”, Revista Catalana de Musicologia, 4 (2011), p. 101-158.

[6] Josep Maria GREGORI I CIFRÉ; Neus CABOT I SAGRERA, Inventaris dels fons musicals de Catalunya, 4: Fons del Museu-Arxiu de Santa Maria de Mataró, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2010, p. xxxiv.  

[7] La reutilització de textos literaris profans com a primera matèria per a villancets religiosos ha estat magníficament estudiada en una aportació recent per Gaston GILABERT, “El villancico de Lope de Vega en «El Amor enamorado»: funciones dramáticas y hallazgo de un manuscrito inédito”, Castilla. Estudios de Literatura, 12 (2021), p. 29-62.

[8] Vicent XIMENO, Escritores del reyno de Valencia […], València: Joseph Esteban Dolz, 1747, p. 181. Biografía eclesiástica completa […],13, Madrid: Alejandro Gómez Fuentenebro, p. 422-423.

[9] Sobre Montsió vegeu el treball de Leonor PARREU DALMASES, L’Arxiu monàstic de Santa Maria de Montsió: estudi, representació formal i ordenació de la col·lecció de pergamins (1264-1784), treball per a l’obtenció del Diploma d’Estudis Avançats, Barcelona: Universitat de Barcelona, 2008.

[10] Arxiu de les carmelites descalces de Barcelona, ms. s. n., Libro en que se escriben los elogios de las religiosas que han muerto en este convento de la Purísima Concepción […] de Barcelona, desde su fundación […] de 1588.

[11] Dec a la gentilesa de Leonor Parreu Dalmases i a la comunitat de dominiques de Montsió les facilitats obtingudes per a la consulta de l’arxiu. Arxiu del Monestir de Montsió (AMM), Llibre d’òbits, 1476-1746.

[12] W. H. RYLANDS, “Notice of some Professions of Spanish Nuns”, Journal of the British Archaeological Association, 41 (1885), p. 228-231.

[13] AMM, Nombres de las religiosas que fueron priores […]; Llibre d’òbits, 1476-1746.

[14] Gabriel BELTRAN, Carmelitas descalzas de Cataluña y Baleares documentación histórica: 1588-1988, Roma: Teresianum, 1990, p. 362-365.