Des de la fundació per santa Teresa de Jesús del convent de San José d’Àvila, el Carmel descalç es constituí en el gran propagador de la devoció al sant. Sota l’advocació josefina es fundaren la majoria dels convents masculins de l’orde a Catalunya en el segle XVI: Barcelona (1586), Mataró (1588), Lleida (1589), Perpinyà (1589) i Girona (1591); el mateix nom va prendre la província carmelitana de la Corona d’Aragó.
Jerónimo Gracián de la Madre de Dios (1545-1614) va dedicar una obra a la figura de sant Josep, coneguda popularment com la Josefina o Josefinas, un dels textos carmelitans més difosos sobre el tema, i ens ocuparem aquí de comentar breument les primeres edicions hispàniques d’aquesta obra i, amb una mica més de detall, de l’edició barcelonina de 1605 i els seus promotors.
L’any 1597 va publicar-se a Roma l’obra de Jerónimo Gracián Sumario de las excelencias del glorioso San Joseph,[1] per l’impressor Antonio Zanetti; aquest títol fou dedicat per l’autor “A los muy devotos hermanos de la cofradía de S. Joseph de los carpinteros de Roma”. L’any 1596 els fusters de Roma volien publicar un opuscle devocional sobre el seu sant patró, a imitació d’un llibret publicat a Perugia, i demanaren la preceptiva aprovació del text al prefecte del Sacre Palau de Roma, el P. maestre Juan Zaragoza; aquest decidí encomanar a Gracián la redacció d’un text més extens i fonamentat, que va sortir de les premses romanes l’any següent.
Aquest títol va publicar-se després a Madrid, per Pedro Madrigal (1601),[2] i a València, per Juan Jerónimo Gárriz (1602).[3] L’edició valenciana va dedicar-se també als fusters: “A los muy devotos de san Joseph los carpinteros de Valencia, por Vicente Adrián”.[4] Gracián, en carta de 22 de desembre de 1604, adreçada a la seva germana María de San José, al convent de Consuegra, li comentà l’èxit del seu llibre a València:[5]
Aquí ay una gran devoción con S. Josef, y no ay quien no tenga mi libro que aquí se imprimió y de la Lámpara […] Hanme los devotos de S. Josef encomendado que hable a la ciudad para que se haga fiesta de guardar, y dé mi libro […].
L’any 1605 es publicaren simultàniament dues edicions distintes d’aquesta mateixa obra: una impresa a Toledo, per Pedro Rodríguez, i l’altra a Barcelona, per Onofre Anglada. L’edició toledana estava dirigida a una dama noble, María de Zúñiga Bazán Avellaneda, comtessa de Miranda. Gracián, expulsat del Carmel descalç des de 1591, s’allunyà de la cort i anà al virregnat de Nàpols, buscant la protecció del seu vell amic el virrei Juan de Zúñiga, comte de Miranda (1551-1608); la tensa relació entre Felip II i el virrei causà que el comte no pogués afavorir Gracián com aquest esperava, però sí que ho va fer la comtessa, qui va recolzar en tot moment el carmelita, va reeditar el 1593 a Nàpols l’obra de Gracián Estímulo de la Propagación de la Fe (1a ed. de 1586), i li va oferir l’oportunitat de quedar-se a Nàpols ajudant en diversos hospitals de la ciutat. Els comtes, retornats a la cort, i ja durant el regnat de Felip III, continuaren beneficiant el Carmel descalç, i l’any 1603 fundaren el convent de San José, a Peñaranda de Duero, la seva vila natal, i el de La Bañeza.
L’edició barcelonina, que es distingeix tipogràficament de les altres per la grafia de la primera paraula del títol: Svmmario, en comptes de Sumario, presenta notables diferències amb la publicada a Toledo, i estava dirigida a un personatge català que acabava de ser promogut a cavaller aquell mateix any, Josep Milsocors:
- Svmmario de las excelencias del glorioso San Joseph, esposo de la Virgen María recopilado de diversos autores por el P. M. F. Hierónymo Gracián de la Madre de Dios, de la Orden del Carmen, dirigida al illustre señor Joseppe Milsocós, cavallero […]. En Barcelona: en casa de Honofre Anglada: vendese en casa de Iuan Guixós […],1605.[6]
Els Milsocós o Milsocors eren una família de mercaders i banquers a la Barcelona de la segona meitat del segle XVI. Sobta una mica que en la dedicatòria de l’obra es mencioni Milsocós amb una forma italianitzada del nom: Joseppe, que podria explicar-se pels negocis o transaccions que la família tenia amb Itàlia. Josep de Milsocors de Garrell aconseguí l’accés a l’estament nobiliari, en assolir privilegis de cavaller (1605) i de noble (1608); a més, va contreure matrimoni amb Caterina d’Erill Despalau, membre d’una de les principals famílies nobles del país. L’any 1624 comprà el castell, terme i rendes de Subirats, al Penedès, a Gastó de Montcada, marquès d’Aitona, per 37.600 lliures.[7] Ignorem els vincles existents entre Gracián i en Milsocors, però a banda de la devoció al sant, queda evident també un desig de prestigi i notorietat social en patrocinar aquesta edició, un cop ascendit a l’estament nobiliari; el fet que el llibre incorpori uns quants gravats devia apujar el cost de l’edició, que possiblement ajudà a sufragar en part.
Els preliminars d’aquesta edició consisteixen en un sonet del mateix autor de l’obra, Jerónimo Gracián (present ja en la primera edició de 1597); un “Soneto del devoto zelo de Joan Guixós, carpintero, en sacar a su costa la segunda impression del Libro de las alabanças de San Joseph”, degut al doctor en ambdós drets Francesc Alexandre Moixó; i una darrera alabança poètica a sant Josep, composta per “un grave devoto suyo” anònim.
La llicència de l’obra, concedida l’1 d’octubre de 1604, pel virrei de Catalunya, duc de Monteleón, facultava Joan Guixós, fuster de la ciutat de Barcelona, per fer imprimir i vendre l’obra de Gracián, amb una privativa que li atorgava l’exclusivitat de l’edició durant cinc anys.
El llibre es distribuïa des de casa del fuster Guixós, situada a la plaça de Santa Anna. Joan Guixós, mestre fuster, fou un membre important del seu gremi. Va ser administrador de la bossa de la caritat dels fusters.[8] Hem pogut documentar alguna de les seves feines: l’any 1602, el mestre fuster va treballar en l’encavallada de la nova coberta de l’església de Montserrat;[9] cap al 1610 visurà el treball del retaule de Santa Maria de Martorell, juntament amb un altre pèrit designat per la confraria o gremi; entre 1617-1619 consta que Guixós va ser fuster de la casa de la Diputació del General de Catalunya i, a part de realitzar diverses visures, va construir les bastides per a la cúpula del palau de la Generalitat (1616),[10] i també el banc i palenc de la justa i torneig que se celebrà en aquell període.[11] El fet que Guixós fos el responsable de l’edició és una mostra de la importància en general de l’estament gremial i de la corporació dels fusters en particular, i de com estava lligada en la vida de la confraria l’esfera professional amb la devocional.[12]
Una característica d’aquesta obra és el conjunt de gravats que la il·lustren, ja que, a més del gravat de la portada del llibre, estan representats episodis de la vida del sant (els desposoris, l’Adoració del Nen Jesús, la Fugida a Egipte, la Sagrada Família en el taller de fusteria i la mort del sant Josep), però cal remarcar aquí el gravat d’un escut amb les eines dels fusters (serra, destral, compàs, plomada…), a manera dels escuts nobiliaris que acostumaven a acompanyar algunes edicions, fet que evidencia un afany de notorietat i de reconeixement social del gremi.
L’autor del sonet laudatori dedicat al fuster Guixós és Francesc Alexandre Moixó, fill del mercader Francesc Moixó i de la seva esposa Jerònima. Moixó, doctor en drets, va ser promogut cavaller l’any 1612,[13] i va contreure matrimoni amb Victòria Soler,[14] filla de Pere Benet Soler, cavaller i doctor en arts i medicina, i de Violant. El jurista ocupà diversos càrrecs en l’administració del país: l’any 1606 era jutge ordinari de les corts reials de Vic, de la vegueria i batllia de Vic i Osona. Curiosament, tant els Moixó com els Milsocós o Milsocors, nissagues d’origen mercantil que assoliren l’estament nobiliari, eren titulars de les banques privades de Barcelona que van fer fallida entre 1613-1617,[15] i que van arrossegar en aquest daltabaix econòmic molts membres acomodats dels gremis que hi tenien dipòsits.
La devoció josefina de Francesc Alexandre Moixó el devia fer molt proper als carmelites descalços del convent de Sant Josep de Barcelona, i sabem, gràcies a la base de dades Antics posseïdors de la Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona, que tres dels llibres que foren propietat de Moixó s’incorporaren posteriorment a la llibreria conventual, i d’aquesta passaren, després de l’Exclaustració i Desamortització, a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, on avui dia poden consultar-se. Aquestes obres són:
- CARDONA, Lazarus, Commentaria in tres libros de Virginis partu: a Sannazaro […], [Venècia]: apud Franciscum de Franciscis, 1584.
- RAULIN, Jean, Doctrinale de triplici morte naturali, culpae et gehennae […], Venetiis: apud Altobellum Salicatium, 1585.
- FORCADEL, Etienne, Penus iuris ciuilis. Habes, amice lector, penum, ex qua possis tibi depromere, quicquid usquam in iure ciuili ad rem alimentaria[m] faciat, cum uariis iurisprudentum responsis noua interpretatione illustratis […], Lugduni: apud Michaelem Parmenterium, 1542.
La petita història de la gènesi de l’edició del Summario de Gracián ens ha portat a conèixer la trajectòria social i professional de diversos personatges que, malgrat les seves diferències, compartiren una mateixa devoció, i això ens ha permès poder connectar aquests protagonistes amb altres llibres i biblioteques.
[M. Mercè GRAS]
Notes
[1] Versió digital a Google Books. Existeix una edició facsímil publicada pel Centro Español de Investigaciones Josefinas, Valladolid, 1995.
[2] J. A. DEL NIÑO JESÚS, “Fray Gerónimo Gracián de la Madre de Dios y su ‘Summario de las excelencias del glorioso S. Joseph, esposo de la Virgen María o Josefina’ (1597)”, Estudios Josefinos, 31 (1977), p. 295-322.
[3] L’exemplar d’aquesta edició que es conserva a la Biblioteca de Reserva pertanyia originalment al convent dels carmelites descalços de Santa Maria de Gràcia.
[4] Vicente Adrián era un sacerdot amb diversos obres religioses, unes manuscrites i altres publicades. Vegeu Just Pastor FUSTER, Biblioteca valenciana […], I, Valencia: José Ximeno, 1827, p. 210.
[5] Juan Luis ASTIGARRAGA, P. Jerónimo Gracián de la Madre de Dios (1545-1614). Cartas, Roma: Teresianum, 1989, p. 534.
[6] L’exemplar que es conserva a la Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona procedeix del convent caputxí de Santa Madrona.
[7] Manuel GÜELL, “Els Ramon, juristes, militars i senyors de Vallespinosa”, Missiva, any 4 (2 juny de 2006), p. 3-13.
[8] Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, 3-580/5D142, Llibre de la bossa de la caritat dels mestres fusters (1593-1595).
[9] F. X. ALTÉS I AGUILÓ, L’església nova de Montserrat (1560-1592-1992), PAM, 1992, p. 78-79.
[10] Antònia Maria PERELLÓ FERRER, L’arquitectura civil del segle XVII a Barcelona, PAM, 1996, p. 466.
[11] Dietaris de la Generalitat de Catalunya, IV: 1611-1623, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1997.
[12] La casa de la confraria dels fusters estava situada al carrer Fusteria, i tenien la seva capella a la catedral de Barcelona, on els membres d’aquella continuen solemnitzant anualment la festa patronal.
[13] Pablo de SÁRRAGA Y SÁMPER, “Privilegis nobiliaris atorgats pel comte-rei Felipe II (1591-1621)”, Paratge. Quaderns d’Estudis de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia i Vexil·lologia 7 (1996), p. 9-26.
[14] Capitulacions matrimonials a l’Arxiu Històric de la Santa Creu i Sant Pau, Casa de Convalescència. Vol. I. Inv. 5. Carpeta 12/3.
[15] Procés de Victòria Soler, viuda de Francesc Alexandre Moixó, contra el fiscal, sobre devolució dels llibres del banc d’Alexandre i Francesc Moixó. Arxiu de la Corona d’Aragó, Reial Patrimoni, Batllia General de Catalunya, Processos, 1618, núm. 2, Ao.
Castell Interior 