Tàpies, Pila de plats

«El gust per la utilització d’objectes banals i quotidians, extrets del meu entorn, té diverses explicacions. En part es deu al fet que els objectes que omplen la nostra vida quotidiana són els més fàcils de tenir, els més fàcils de veure, però també a una voluntat de magnificar el que és petit i insignificant. Això té molts punts de contacte amb la mística, i concretament amb una frase de santa Teresa de Jesús que diu que fins i tot a les cassoles s’hi pot trobar Déu. Aquest afany per presentar d’una manera “cosmicitzada”, si se’m permet l’expressió, una cadira, unes tisores, unes espardenyes, unes sabatilles, és com dir que pot ser tan transcendent una aixella com una imatge divina tòpica» (Manuel BORJA-VILLEL, «Converses amb Antoni Tàpies, 1985-1991», dins Tàpies: comunicació sobre el mur, Barcelona: Fundació Antoni Tàpies, 1992; extret de: «L’objecte», Fundació Antoni Tàpies [blog] (7 maig 2020).

«En molts objectes artístics posteriors d’en Tàpies, hi apareixen grafies, senyals, ferides, que ens fan intuir retrets, enigmes a desxifrar o ràfegues de pensament oriental explicitat plàsticament com un llamp. A Pila de plats, no hi apareix res d’això. Els plats són els plats i prou. Són allí i prou: hermètics, indomesticables. De fet, quan algú ha volgut emparentar-los amb referents literaris: relacionar-los, posem per cas, amb la famosa dita de Teresa de Jesús: “También entre pucheros anda el Señor”, ha fet el ridícul. N’ha diluït la dimensió. Com els guerrers assiris, aquests plats, col·locats de perfil els uns al costat dels altres, són del tot indiferents a la temporalitat. A la pobresa» (Antoni LLENA I FONT, Deu estius a Campins: el meu Antoni Tàpies, Barcelona: Editorial Barcino, 2024 [Mirades, 4], p. 106).

(Imatge destacada: Antoni TÀPIES, Pila de plats, 1970. Fundació Antoni Tàpies)