“Sic transit gloria mundi”: La mort al convent de Santa Maria de Gràcia

El convent dels carmelites descalços de Santa Maria de Gràcia comptà fins a l’any 1837 amb tres llocs d’enterrament col·lectiu: el cementiri públic, situat al costat de l’església i la riera de Vallcarca; la cripta sota el presbiteri i les galeries sepulcrals sota una part de l’església. Dins del temple es trobaven, a més, els sepulcres del fundador i d’altres personatges eminents.

Josep Dalmau (1554-1633), el promotor dels carmelites descalços i benefactor dels convents de Sant Josep de Barcelona (1586) i de Santa Maria de Gràcia (1626), va fer-se construir un notable sepulcre, de regust barroc, en el seu darrer estatge, el convent dels Josepets de Gràcia, on s’havia retirat i feia vida comunitària amb els frares, ja que en restar vidu s’havia fet prevere.

El seu sepulcre estava situat en un dels braços del creuer, al costat de l’epístola, on van ser traslladades les seves despulles el 1688, i és una mostra del gust barroc pels elements macabres que incorpora, que mostren la caducitat dels béns temporals i la brevetat de la vida terrena, i un recordatori i advertiment per als vius: “Memento mori”, ‘recorda que moriràs’. Al relleu escultòric de la tomba de Dalmau està representat el profeta carmelità per excel·lència, Elies, assegut sobre el carro que arrossegaven els cavalls de foc que se l’endugueren al cel, segons conta el Vell Testament. En un pla més baix, es troben quatre esquelets representant les vanitats del món, amb els símbols del poder terrenal llençats per terra: tiares, mitres i corones, bàculs i creus priorals i episcopals.

Aquesta supeditació de la vida present al futur passament de comptes a l’hora de la mort és ben present en l’obra del carmelita descalç Francisco de la Cruz (1585-1647), Cinco palabras del apóstol san Pablo, subtitulada Desengaños para vivir y morir bien, impresa a Nàpols per Marco Antonio Ferro l’any 1680, i reimpresa a València, per Antonio Balle, en 1723-1724, on es recullen nombrosos exemples del necessari abandó del món per part d’aquells que ingressaren al Carmel descalç per tal de guanyar la vida eterna.

A l’altra banda del creuer, sobre la porta que comunicava l’església amb el convent, es trobava el sepulcre d’un altre benefactor del convent, el canonge de Lleida Ignasi de Copons i de Boixadors, tal i com va disposar aquest eclesiàstic en el seu testament l’any 1753.

Segurament, però, el personatge més cèlebre que ha estat enterrat a l’església de Santa Maria de Gràcia és el príncep Jordi de Hesse-Darmstadt, el sepulcre del qual descrivia a principis del segle XIX Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà: “Dintre de la mencionada iglesia, en la primera capella de entrada a mà dreta, queda depositat lo cadáver del príncipe de Hermanstat, langrave de Hese, y en lo crucero de la iglesia se maniféstan dos panteons molt ben esculpits, lo un a ran de terra y lo altre sobre del portal frente de est, per el que se ix als claustros” (Viles i ciutats…, p. 245).

Tots aquests sepulcres van desaparèixer a causa de les destruccions que patí l’interior de l’església durant la Setmana Tràgica i la guerra civil.

En la cripta conventual, i sota l’altar major de l’església, encara es conservà, fins a la guerra civil, el cos incorrupte de fra Josep de la Concepció, en una urna funerària de vidre. La sepultura estava sota una arcada decorada amb pintures, i sobre un repeu decorat amb rajola, amb la inscripció “Padre Fray José de la Concepción, murió el día 5 de noviembre de 1704”. Qui era, però, aquest religiós?

Josep de la Concepció, Hivars (c. 1636-1704)

Josep Hivars va néixer a la Jonquera cap al 1636, fill de Jaume Hivars, cirurgià de la Jonquera, “que oy vive en la villa de Báscara”, i de Marianna, la seva esposa. Quan ja era un jove cirurgià, va vestir l’hàbit carmelità el 17.11.1657, i va professar al convent de Sant Josep de Barcelona l’1.12.1658, als 22 anys. Va ser prior de Mataró entre 1679-1682, de Tortosa entre 1682-1685 i de Barcelona entre 1691-1694. Va morir a Gràcia el 5.11.1704.

Encara que sovint s’ha atribuït a aquest religiós ser el confessor de sant Josep Oriol, en realitat aquest fou fra Joan de la Concepció, igualment frare josepet de Gràcia.

Joan de la Concepció, Torrents Salom (1634-1711)

Joan Torrents Salom va néixer a Sineu, a Mallorca, l’any 1634, era fill de Joan Torrents, notari de Sineu i de Joana Salom. Després d’haver-se doctorat en dret civil i canònic a la Universitat d’Osca, ingressà al noviciat de Sant Josep, de Barcelona, on va fer la professió (1662), i més endavant fou nomenat mestre de novicis (1670). Posteriorment ocupà els priorats del col·legi de filosofia de Reus (1673) i del convent de Mataró (1676). Visqué molts anys als convents de Barcelona i de Gràcia, on va morir l’any 1711. En ambdues comunitats el visitava sovint sant Josep Oriol per confessar-se i demanar-li consell. Hi ha estampes de la vida del sant barceloní on es veu el frare carmelità ajudant-lo a ben morir. Va morir a Gràcia l’any 1711.

Durant la Setmana Tràgica es va treure el cos momificat de fra Josep de la Concepció de l’urna on era, i fou col·locat, amb un fusell a la mà, a la finestra de la cripta que dóna al carrer República Argentina. Es creu que va ser aleshores quan el cos del religiós va perdre els peus. El juliol de 1936, l’urna va ser extreta de la cripta i duta a les escalinates del temple i després al carrer bisbe Morgades, on va desaparèixer finalment el cos. Una persona del barri rescatà el cap del religiós, que va ser entregat als carmelites de la Diagonal, que durant un temps el guardaren al seu convent de Palafrugell.

Durant força temps, aquesta calavera va ocupar un lloc preferent a la taula principal del refectori del noviciat de Palafrugell. Posteriorment passà al noviciat de Lleida i d’allí al Museu de Ciències Naturals del col·legi de les Germanes Tereses de Sant Josep a Santurtzi. Finalment, el crani va ser restituït als carmelites descalços de Catalunya.

El baró de Maldà, citat abans, va disposar ell mateix ésser enterrat en un túmul a les galeries sepulcrals de l’església dels Josepets, ja que, disgustat per la prohibició de les autoritats il·lustrades d’efectuar enterraments als fossars de les esglésies de l’interior de Barcelona, no volia que el seu cos reposés al nou cementiri laic que es construí als afores de la ciutat. Diu el baró de Maldà, l’1 de desembre de 1805:

Se torna a suscitar l’espècie, ab gran vigor, de fora fossars dintre les esglésies, i tenir-nos que enterrar a tots en campos santos. Aquell senyor regidor, veí al fossar del Pi, lo marquès de Villel, ho haurà, qui sap, tornat a remoure, desperta tal providència fossària que algun temps dormia […]. Veurem si ara dormirà també o no. Perilla que no pàsie ja a executar-se, ab tanta quimera que hi té lo govern judiciari, ab lo fiscal del civil, lo marquès de Villel i los metges moderns, de tràurer-nos los fossars a fora. I millor que serà enterrar-nos molts i moltes, i dels senyors, en les sepultures d’iglésies i cementiris de sos pobles, com ja s’ha fet dur aon hi té los seus, en lo santuari de nostra senyora de Foix, cerca Torrelles, son poble, la senyora baronessa de Rocafort.

Tot se remena en el dia i en lo sagrat, i com més va més s’espatlla, en lloc d’adobar-se, tot lo que a ratos me té prou inquiet, enfadat, i així de prou mal humor. Ojalá que quan Déu Nostre Senyor dispòsie de mi, mon calabre pogués descansar en pau en la sepultura de casa Sanjust, en la capella del Sagrament de la iglésia de Nostra Senyora del Carme, aon descansen los de mon venerat i amat pare i senyor, de ma amada esposa, de mon querit hereu i germana Tuies, no tenint-se que traginar en carreta al campo santo. (Calaix de sastre, VII [1804-1807], pp. 132-133)

Finalment, el baró de Maldà va rebre sepultura, l’any 1819, en un túmul de les galeries sepulcrals del convent de Santa Maria de Gràcia, al costat d’altres membres de la seva família, de la noblesa i les classes benestants barcelonines, com ja declarava l’11 de maig de 1815:

Com queda privat per lo govern superior poder-se enterrar als difunts dintre de Barcelona en les iglésies, format que queda cementiri immediat al convent de Gràcia, fetes les exèquies en les iglésies en què deixaven sepultats de parròquies i de regulars, s’ha portat a Gràcia, com d’estos últims difunts, a don Càncio Pera; lo que a mi me succeirà quan mórie, que no em deixaran sepultat ab los meus en lo vas de casa Santjust en la capella del Sagrament de la iglésia de Nostra Senyora del Carme; sí que em duran al cementiri de Gràcia o altre cementiri, a continuar-se dita prohibició dintre de Barcelona. (Calaix de sastre, XI [1815-1816], p. 41)

Bibliografia

ACA, ORM, Lligalls Hisenda, 128, Libreta en que se notan los entierros, tanto de Barcelona como del distrito de Gracia, que han entrado desde febrero de 1825 (febrer 1825-gener 1835).

AMAT I DE CORTADA, Rafael d’, baró de Maldà, Viles i ciutats de Catalunya, ed. a cura de Margarida Aritzeta, Barcelona: Editorial Barcino, 1994.

ÍD., Calaix de sastre, VII (1804-1807), Barcelona: Curial, 1994.

ÍD., Calaix de sastre, XI (1815-1816), Barcelona: Curial, 2003.

BARRAQUER Y ROVIRALTA, Cayetano, Las Casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, II, Barcelona: Imprenta Francisco J. Altés y Alabart, 1906, p. 469.

GRAS CASANOVAS, Mercè, Catàleg dels carmelites descalços de la província de Sant Josep de Catalunya (1586-1835). [En curs d’elaboració.]

[Mercè GRAS]